Portal arrow Documents arrow Full Parroquial arrow Any 2010 · nº02
Email
Imprimir

Any 31, núm. 2. Diumenge del Baptisme del Senyor, 10 de gener de 2010

ETS EL MEU FILL, EL MEU ESTIMAT

Baptisme del Senyor

Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”. Jesús, una vegada rebut el baptisme de Joan, “mentre pregava, el cel s’obrí i baixà cap a Ell l’Esperit Sant en figura corporal com un colom i una veu digué des del cel: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Sí, el cel s’obrí, com quan s’obren els braços als amics, a l’estimat, als fills, als pobres. El cel s’obre sota la urgència de l’amor de Déu, i l’Esperit Sant davalla sobre Jesús. El passatge de l’evangeli d’avui és com una miniatura de tot l’Evangeli i en narra una de les veritats més altes. Ens explica la Trinitat mitjançant símbols: una veu, un fill, un colom; narra Jesús: el Fill que es fa germà, que s’immergeix en el riu de la humanitat. Narra l’home: un germà que esdevé fill. I parla de mi: el cel que s’obre, l’ Esperit i la Veu han davallat també sobre el meu baptisme: vida de Déu en mi, dilatació del cor. Jo sóc estimat com Jesús. Tanmateix, no puc deixar de recordar que en la Bíblia “fill” és un terme tècnic que té un significat precís: fill és el qui s’assembla al pare; fill és el qui acompleix les seves mateixes accions; fill és qui perllonga en la seva vida la vida del Pare.

EL SOPAR DE “L’ESTEL”. Tots els que han intervingut en “L’Estel de Natzaret” ens trobarem per compartir el sopar el proper dissabte 16 de gener, a les 9 del vespre, al Centre Parroquial. És una ocasió per compartir plegats la nostra col·laboració en la seva posta en escena, comentar les incidències, i expressar els nostres desigs per a la propera edició.

DESPRÉS DE NADAL, LA FESTA DE SANT VICENÇ. El 22 de gener és la festa de Sant Vicenç màrtir, el patró de la nostra Parròquia. Aquest any s’escau en divendres, la qual cosa significa que serà encara més participada. Aquest any hi haurà la novetat d’un llibret sobre el “Rosari Pastoril” que inclourà les partitures de la música de Mn. Forns.

UNA REPRODUCCIÓ DE LES TAULES DE SANT VICENÇ AL TEMPLE. Una rèplica de l’obra d’en Jaume Huguet (S. XV), ara restaurades, i que des de fa més de cent anys es troben, en concepte de dipòsit, al Museu d’Art Nacional de Catalunya, serà col·locada al temple parroquial. Les gestions realitzades amb la direcció del Museu han donat el seu fruit. No la podrem tenir per la festa del nostre Patró, però sí per la festa de Santa Eulàlia. Es tracta d’un esdeveniment important.

CARTA DE TAIZÉ 2010

Text –sense les notes- de la “Carta de Xina” escrita pel germà Alois, prior de Taizé, en les vigílies de la trobada europea de joves que ha tingut lloc a Poznam (Polònia) i de la trobada asiàtica de joves a Manila (Filipines) que se celebrarà el mes de febrer.

EN CADA ÉSSER HUMÀ , UN ANHEL

Prior Taizé

Més enllà de les grans diferències culturals que poden crear barreres entre els continents, tots els humans formen una sola família: la nostra visita a la Xina ha refermat en nosaltres aquesta convicció. Siguin quines siguin la nostra cultura, la nostra edat, la nostra història, tenim en comú un desig, una set de vida en plenitud. La Bíblia torna una i altra vegada a aquesta set. La veu com una marca gravada per Déu en nosaltres per atraure’ns cap a ell. ¿Acceptarem deixar-nos enfondir per aquesta set, sense voler-la apagar massa aviat? Ella pot esdevenir en nosaltres amor ardent per Aquell que sempre està més enllà del que captem d’Ell.

Com més busquem Déu, més podem fer aquesta descoberta sorprenent: és ell qui ens busca primer. En el llibre del profeta Osees, Déu parla del seu poble com un home parla de la seva estimada: «Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor.» Després afegeix: «Et prendré com a esposa per sempre... amb tendresa i misericòrdia.»

En Jesús, aquest desig de Déu per a l’ésser humà esdevé una realitat de carn i de sang. El Crist va voler quedar-se prop nostre per sempre i n’ha pagat el preu: per la mort en creu ha baixat a l’últim lloc, fins a esdevenir l’innocent perseguit sense raó. I ara, ressuscitat, ens comunica l’Esperit Sant, presència invisible que ens atrau vers la plenitud de Déu.

TRIAR ENTRE ELS NOSTRES DESITJOS

El cor humà vessa d’abundants desitjos i aspiracions: voldríem tantes coses, sovint fins i tot contradictòries. Però també sabem que no podem ni fer-ho tot ni tenir-ho tot. Lluny de portar-nos a una resignació trista, aquesta presa de consciència pot alliberar-nos i ajudar-nos a viure de manera més senzilla. Sí, és important que triem entre els nostres desitjos. Tots no són dolents, però tots tampoc no són bons. Es tracta d’aprendre amb paciència quins hem de seguir prioritàriament i quins podem deixar de banda. Decidir quines aspiracions convé posar en primer lloc, escoltar el que ens habita en les nostres profunditats, és ja posar-nos a l’escolta de Déu. Déu ens parla també a través dels nostres desitjos. Ens correspon a nosaltres discernir la seva veu enmig de tantes veus interiors.

DESPERTAR EN NOSALTRES EL DESIG DE DÉU

I deixem despertar en nosaltres el més profund dels anhels: el desig de Déu! És cert que l’esperit d’admiració i d’adoració no és fàcil de mantenir quan les nostres societats valoren l’eficàcia immediata. És, però, en els llargs silencis on aparentment no passa res, que l’Esperit Sant treballa en nosaltres, sense que sapiguem com. saber esperar… Ser-hi, senzillament, gratuïtament. Agenollar-nos, reconèixer que Déu és present. Obrir les mans en signe d’acolliment. Fer silenci ja és l’expressió d’un obrir-se a Déu. Gestos d’adoració i de recolliment formen part de les cultures asiàtiques des de fa segles. Els cristians marcats per la secularització, ¿podrien trobar-hi un estímul per renovar la seva pregària? En les litúrgies i les assemblees, la interioritat pot combinar-se amb la dimensió comunitària i festiva.

COMPARTIR EL QUE TENIM

Deixar-nos treballar per la set de Déu no ens separa de les preocupacions del món que ens envolta. Ben al contrari, aquesta set ens empeny a fer l’impossible per tal que d’altres disposin dels béns de la creació i trobin alegria de viure. Triar entre els nostres desitjos, acceptar no tenir-ho tot, ens porta a no acaparar les riqueses per a nosaltres mateixos. Sant Ambròs deia ja al segle IV: «No li dónes al pobre allò que és teu, sinó que li tornes el que és seu.» Aprendre a no tenir-ho tot ens preserva de l’aïllament. La riquesa material va sovint acompanyada d’un tancar-se, amb una pèrdua de veritable comunicació. Poc caldria perquè fos d’una altra manera.

Moltes iniciatives de compartir són al nostre abast: desenvolupar xarxes d’ajuda mútua; afavorir una economia solidària; acollir els immigrants, viatjar per comprendre des de dins altres cultures i altres situacions humanes; provocar agermanament de ciutats, pobles, parròquies, per tal d’ajudar qui passa necessitat; utilitzar convenientment les noves tecnologies per crear vincles d’assistència mútua...Vigilem de no deixar-nos aclaparar per una visió pessimista del futur tot centrant-nos en les males notícies.

La guerra no és inevitable. El respecte als altres és un bé inestimable per preparar la pau. Les fronteres dels països més rics han de poder obrir-se més. És encara possible una més gran justícia a la terra. D’anàlisis i de crides per promoure la justícia i la pau no en falten pas. El que cal, és la motivació necessària per perseverar més enllà de les bones intencions. L’Evangeli ens crida a la senzillesa. Escollir la senzillesa obre el nostre cor a compartir i a la joia que ve de Déu.

APROFUNDIR LA CONFIANÇA EN DÉU

Mentre que la fe sembla desaparèixer en moltes societats, un desig espiritual reneix. Ens toca a nosaltres de descobrir les paraules justes i senzilles per fer que la fe que ens fa viure sigui accessible als altres.

Són molts els que no poden creure que Déu els estima personalment. Per a algunes persones, hi ha massa proves que fan impossible la confiança en Déu. ¿Com explicar llavors millor que Déu es pren seriosament el dubte i la revolta davant l’absurd? Jesús mateix va compartir el dolor amb aquells que pateixen cridant a la creu: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?». Molts infants creixen sense que cap persona els digui que Déu els estima. ¿Quins joves n’acompanyaran un o alguns pel camí de la fe?

En el moment d’entrar a l’edat adulta, n’hi ha que perden el seu vincle a la comunitat cristiana. Molt sovint no es tracta d’una decisió madurada, sinó d’un encadenament de circumstàncies que relega la fe a la part més baixa de l’escala de prioritats. Entre amics, ¿com ajudar-se a renovar la relació amb la comunitat local de creients? Succeeix que la separació creix entre els coneixements en el camp de la fe i els adquirits en altres camps. Una fe que es queda en les expressions apreses durant la infància difícilment farà front als interrogants de l’edat adulta. En cada etapa de la nostra vida podem trobar felicitat aprofundint en la comprensió del misteri de la fe.

RENOVAR EL NOSTRE ÀNIM

Déu ens crida a transformar el món, amb gran ambició però també amb una profunda humilitat. Els grans poden animar els més joves. Les joves generacions no són menys capaces que les precedents. Comencem aquesta transformació per nosaltres mateixos: deixem que el Crist ressuscitat canviï els nostre cor, deixem que l’Esperit Sant ens condueixi amplament per avançar amb valentia vers el futur. Alegrem-nos de la set que Déu ha dipositat en nosaltres! Ella dóna un impuls a tota la nostra vida. «Qui tingui set, que vingui. Qui vulgui, que prengui aigua de la vida sense pagar res.»

Valid XHTML 1.0 Strict

¡CSS Válido!

Amunt
Parròquia de Sarrià, 2010. © All rights reserved