INTRODUCCIÓ
CAPÍTOL I. Contemplar
Crist amb Maria
CAPÍTOL II.
Misteri de Crist, misteri de la Mare
CAPÍTOL III.
Per a mi. viure és Crist
CONCLUSIÓ
INTRODUCCIÓ
1. El Rosari de la Mare de Déu,
que s’ha anat desenvolupant gradualment en el segon mil·lenni amb
l’alè de l’Esperit de Déu, és una pregària
estimada per molts sants i que el Magisteri ha promogut. En la seva simplicitat
i profunditat subsisteix, àdhuc en aquest tercer mil·lenni
que acabem d’iniciar, una pregària de gran significat, destinada
a portar fruits de santedat. Aquests encaixa bé en el camí
espiritual d’un cristianisme que, després de dos mil anys, no ha
perdut gens la frescor dels orígens i que se sent empès per
l’Esperit de Déu a «remar mar endins» («Duc
en altum!») per tornar a dir, àdhuc “cridar” al món
que Crist és el Senyor i Salvador, «el camí, la veritat
i la vida» (Jn 14,6), com «la fita de la història humana,
el punt de referència on convergeixen els ideals de la història
i de la civilització».
Efectivament, el Rosari, si bé
es caracteritza per la seva fisonomia mariana, és una pregària
del cor cristològic. En la sobrietat dels seus elements, concentra
en si la profunditat de tot el missatge evangèlic, del qual és
gairebé un compendi. En això es rabeja la pregària
de Maria, el seu Magnificat constant per l’obra de l’Encarnació
redemptora iniciada al seu si virginal. D’aquesta manera el poble cristià
entra a l’escola de Maria, per deixar-se portar fins a la contemplació
de la bellesa del rostre de Crist i experimentar la profunditat del seu
amor. Mitjançant el Rosari el creient ateny una abundància
de gràcia, que gairebé rep de les pròpies mans de
la Mare del Redemptor.
Els Papes i
el Rosari
2. A aquesta pregària han
atribuït gran importància molts dels meus predecessors. Un
mèrit especial va tenir, en aquest sentit, Lleó XIII, que
l’1 de setembre de 1883 promulgava l’encíclica Supremi apostolatus
officio, pronunciament destacat amb el qual inaugurava moltes altres
intervencions sobre aquesta pregària, que descrivia com un instrument
espiritual eficaç enfront dels mals de la societat. Entre els Papes
més recents que, en l’època conciliar, s’han distingit en
la promoció del Rosari vull recordar el Beat Joan XXIII i sobretot
Pau VI, que a l’exhortació apostolica Marialis cultus va
subratllar, en harmonia amb la inspiració del Concili Ecumènic
Vaticà II, el caràcter evangèlic del Rosari i la seva
orientació cristològica.
Jo mateix, més tard, no ho
deixat passar l’ocasió per exhortar el rés freqüent
del Rosari. Des dels anys de la meva joventut, aquesta pregària
ha tingut un lloc important en la meva vida espiritual. M’ho ha recordat
amb força el meu viatge recent a Polònia, sobretot la visita
al santuari de Kalwaria. El Rosari m’ha acompanyat en els moments de joia
i en els de prova. A ell li he encomanat tantes preocupacions i en ell
sempre hi he trobat comfort. Fa vint-i-quatre anys, el 29 d’octubre de
1978, a penes dues setmanes des de l’elecció a la Seu de Pere, gairebé
per donar-me coratge m’expressava així: «El Rosari és
la meva pregària predilecta. És una pregària meravellosa!
Meravellosa en la seva simplicitat i en la seva profunditat. [...] Es pot
dir que el rosari és, d’alguna manera, un comentari-pregària
de l’últim capítol de la constitució Lumen
gentium del Vaticà II, capítol que tracta de l’admirable
presència de la Mare de Déu en el misteri de Crist i de l’Església.
De fet, sobre el fons de les paraules de l’Ave Maria passen davant dels
ulls de l’ànima els episodis principals de la vida de Jesucrist.
Aquestes es componen del conjunt dels misteris de goig, dolor i de glòria,
i podríem dir que ens posen en comunió viva amb Jesús
a través del cor de la seva Mare. Al mateix temps el nostre cor
es pot recloure en aquestes desenes del Rosari tots els fets que componen
la vida de l’individu, de la família, del país, de l’Església
i de la humanitat. Vivències personals i vivències del proïsmee,
particularment d’aquells que ens són molt propers, que els portem
al cor. Així la senzilla pregària del Rosari batega el ritme
de la vida humana».
Amb aquestes paraules, estimats germans
i germanes meus, introduïa en el ritme quotidià del Rosari
el meu primer any de pontificat. Avui, a l’inici del vint-i-cinquè
any de servei com a Successor de Pere, desitjo fer el mateix. Quantes gràcies
he rebut en aquests anys de la Verge Santa a través del Rosari:
Magnificat
anima mea Dominum! Vull elevar el meu agraïment al Senyor amb
les paraules de la seva Mare Santíssima, sota la protecció
de la qual he posat el meo ministeri petrí: Totus tuus!
Octubre de 2002-octubre
de 2003: any del Rosari
3. Per això, en la línia
de la reflexió proposada a la carta apostòlica Novo
millennio ineunte, en la qual he invitat el Poble de Déu,
després de l’experiència jubilar, a «partir novament
de Crist», he sentit la necessitat una reflexió sobre el Rosari,
quasi com a coronament marià de la mateixa carta apostòlica,
per exhortar a la contemplació del rostre de Crist en companyia
i en l’escola de la seva Mare Santíssima. De fet, recitar el Rosari
non res més que contemplar amb Maria el rostre de Crist. Per donar
més rellevància a aquesta invitació, aprofitant l’avinentesa
del pròxim 125è aniversari de l’esmentada encíclica
de Lleó XIII, vull que en el curs de l’any aquesta pregària
sigui proposada i valorada d’una manera especial en les diverses comunitats
cristianes. Així doncs, proclamo l’any que va de l’octubre d’enguany
a l’octubre del 2003 any del Rosari.
Confio aquesta indicació pastoral
a la iniciativa de les comunitats eclesials individuals. Amb ella no pretenc
destorbar, sinó més aviat integrar i consolidar els plans
pastorals de les esglésies particulars. Tinc confiança que
aquesta crida sigui atesa amb generositat i promptitud. El Rosari, si es
redescobreix en el seu significat ple, porta al cor mateix de la vida cristiana
i ofereix una oportunitat espiritual i pedagògica ordinària
i fecunda per a la contemplació personal, la formació del
Poble de Déu i la nova evangelització. Em plau confirmar-ho
també en el record joiós d’un altre aniversari: els 40 anys
de l’inici del Concili Ecumènic Vaticà II (11 d’octubre de
1962), la «gran gràcia» predisposada per l’Esperit de
Déu per a l’Església del nostre temps.
Objeccions al
Rosari
4. L’oportunitat de tal iniciativa
ve de diverses consideracions. La primera fa referència a la urgència
d’afrontar una certa crisi d’aquesta pregària que, en el context
històric i teològic actual corre el risc de ser erròniament
minusvalorada i, en conseqüència, escassament proposada a les
noves generacions. Hi ha qui pensa que la centralitat de la litúrgia,
subratllada justament pel Concili Ecumènic Vaticà II, té
com a conseqüència necessària una disminució
de la importància del Rosari. De fet, com va precisar Pau VI, aquesta
pregària no tan sols no s’oposa a la litúrgia, sinó
que li fa de suport, ja que la introdueix i la proclama, per tal com permet
de viure-la amb plenitud de participació interior, recollint-ne
fruits en la vida quotidiana.
Potser també hi ha qui tem
que aquesta pugui resultar poc ecumènica, pel seu caràcter
marcadament marià. De fet, aquesta s’emmarca en el clar horitzó
d’un culte a la Mare de Déu, tal com el Concili el va delinear:
un culte orientat al centre cristològic de la fe cristiana, de manera
que «en honorar la Mare, el Fill [...] sigui conegut, estimat i glorificat
degudament». Si es redescobreix adequadament, el Rosari és
un ajut, i no pas un obstacle a l’ecumenisme!
Camí
de contemplació
5. Però el motiu més
important per tornar a proposar amb força la pràctica del
Rosari és el fet que aquest constitueix un mitjà molt vàlid
per promoure entre els fidels aquell compromís de contemplar el
misteri cristià que he proposat a la carta apostòlica Novo
millennio ineunte com a veritable i pròpia “pedagogia de
la santedat”: «Cal un cristianisme que es distingeixi sobretot en
l’art de la pregària». Ara que en la cultura contemporània,
entre tantes contradiccions, aflora tanmateix una nova exigència
d’espiritualitat, motivada també per influxos d’altres religions,
és més urgent que mai que les nostres comunitats cristianes
esdevinguin «autèntiques ‘escoles’ de pregària».
El Rosari se situa en la millor i
la més acreditada tradició de la contemplació cristiana.
Es va desenvolupar a Occident i és una pregària tipicament
meditativa que es correspon, d’alguna manera, amb la «pregària
del cor» o «pregària de Jesús» nascuda
de l’humus de l’Orient cristià.
Pregària
per la pau i per la família
6. Per donar més actualitat
al rellançament del Rosari concorren algunes circumstàncies
històriques. La primara de totes és la urgència d’invocar
a Déu el do de la pau. El Rosari ha estat proposat molt sovint pels
meus predecessors i per mi mateix com a pregària per la pau. A l’inici
d’un mil·lenni, que ha començat amb les esgarrifoses escenes
de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001 i que cada dia registra en tantes
parts del món nous episodis de sang i de violència, resdecobrir
el Rosari significa immergir-se en la contemplació del mister d’Aquell
que «és la nostra pau» i que «de dos pobles n’ha
fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi
cos allò que els feia enemics » (Ef 2,14). Així doncs,
no es pot recitar el Rosari sense sentir-se implicat en un compromís
concret de servei a la pau, amb una atenció especial a la terra
de Jesús, encara tan provada, que és tant estimada al cor
cristià.
La mateixa urgència de compromís
i de pregària sorgeix sobre un altre vessant crític del nostre
temps, el de la família, cèl·lula de la societat,
cada vega més assetjada per forces disgregadores a nivell ideològic
i pràctic, que fan témer pel futur d’aquesta institució
fonamental i irrenunciable i, amb ella, per la sort de tota la societat.
El rellançament del Rosari en les famílies cristianes, en
el marc d’una més àmplia pastoral de la família, es
proposa com a ajut eficaç per contenir els efectes devastadors d’aquesta
època de crisi.
«Aquí
tens la teva mare!» (Jn 19,27)
7. Molts signes demosten que la Verge
Santa també avui vol exercir, precisament a través d’aquesta
pregària, l’atenció maternal a la qual el Redemptor moribund
va confiar, en la persona del deixeble més estimat, tots els fills
de l’Església: «Dona, aquí tens el teu fill!»
(Jn 19,26). Són conegudes les diverses circumstàncies, al
llarg dels segles XIX i XX, en què la Mare de Crist ha fet sentir
d’alguna manera la seva presència i la seva veu per exhortar el
Poble de Déu a aquesta forma d’oració contemplativa. Vull
recordar, d’una manera particular, per la influència incisiva que
mantenen en la vida dels cristians i pel reconeixement autoritzat que n’ha
fet l’Església, les aparicions de Lourdes i de Fàtima, els
santuaris respectius de les quals són la meta de molts pelegrins,
que hi cerquen alleujament i esperança.
Seguint les
petjades dels testimonis
8. Seria impossible citar l’estol
inombrable de sants que han trobat en el Rosari una autèntica via
de santificació. Només cal recordar sant Lluís Maria
Grignion de Montfort, autor d’una preciosa obra sobre el Rosari, i, més
proper a nosaltres, el pare Pio da Pietrelcina, que he tingut la joia de
canonitzar recentment. Va tenir un carisma especial, com a veritable apòstol
del Rosari, el beat Bartolo Longo. El seu camí de santedat es fonamenta
en una inspiració que va sentir al més profund del cor: «Qui
propaga el Rosari se salva!». Sobre aquesta base, es va sentir cridat
a construir a Pompeia un temple dedicat a la Verge del Sant Rosari sobre
l’escenari les restes de l’antiga ciutat, que ja havia estat tocada per
l’anunci cristià abans de quedar sepultada per l’erupció
del Vesuvi, l’any 79, i que segles després ressorgia de les seves
cendres com a testimoniatge de les llums i de les ombres de la civilització
clàssica.
Amb tota la seva obra, i concretament
per mitjà dels «Quindici Sabati», Bartolo Longo va desenvolupar
l’ànima cristològica i contemplativa del Rosari, que va trobar
una empenta i un sosteniment especials en Lleó XIII, el «Papa
del Rosari».
CAPÍTOL
I. CONTEMPLAR CRIST AMB MARIA
Un rostre esplèndid
com el sol
9. «I es transfigurà
davant d’ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol»
(Mt 17,2). L’escena evangèlica de la transfiguració de Crist,
en la qual els tres apòstols Pere, Jaume i Joan apareixen com corpresos
per la bellesa del Redemptor, pot ser considerada una icona de la contemplació
cristiana. Fixar els ulls sobre el rostre de Crist, reconèixer-ne
el misteri en el camí ordinari i dolorós de la seva humanitat,
fins a copsar-ne el fulgor diví manifestat definitivament en el
Ressuscitat glorificat a la dreta del Pare, és el deure de tot deixeble
de Crist, per tant, és també el nostre deure. Contemplant
aquest rostre ens obrim a acollir el misteri de la vida trinitària,
per experimentar sempre de nou l’amor del Pare i gaudir de la joia de l’Esperit
Sant. D’aquesta manera es realitza també per nosaltres la paraula
de sant Pau: «I tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint
com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa
imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del
Senyor, és a dir, de l’Esperit» (2Co 3,18).
Maria, model
de contemplació
10. La contemplació de Crist
té en Maria el seu model insuperable. El rostre del Fill li pertany
a títol especial. S’ha plasmat en el seu si, prenent d’Ella també
una semblança humana que evoca una intimitat espiritual certament
encara més gran. Ningú no s’ha dedicat amb tanta assiduïtat
a contemplar el rostre de Crist com Maria. Els ulls del seu cor es concentren
en certa manera en Ell ja en l’Anunciació, quan el va concebre per
obra de l’Esperit Sant; en els mesos següents començà
a sentir-ne la presència i a presagiar-ne els trets. Quan finalment
l’infanta a Betlem, també els seus ulls de carn s’adrecen tendrament
sobre el rostre del Fill, mentre el faixa amb bolquers i el posa en una
menjadora (cfr Lc 2,7).
Des d’aleshores el seu esguard, sempre
ric d’estupor adorador, no se separarà gaire d’Ell. Serà
a vegades un esguard interrogatiu, com en l’episodi en què és
perdut i trobat al temple: «Fill meu, perquè t’has portat
així amb nosaltres?» (Lc 2,48); serà sempre un esguard
penetrant, capaç de llegir en el més íntim de Jesús,
fins a percebre’n els sentiments més amagats i a endevinar-ne les
eleccions, com a Canà (cfr Jn 2,5); d’altres vegades serà
un esguard adolorit, sobretot al peu de la creu, on serà encara,
en cert sentit, l’esguard de la “partera”, ja que Maria no es limitarà
a compartir la passió i la mort de l’Unigènit, sinó
que acollirà el nou fill que li és consignat en el deixeble
més estimat (cfr Jn 19,26-27); al matí de Pasqua serà
un esguardo radiant per la joia de la resurrecció i, finalment,
un esguard ardent per l’efusió de l’Esperit el dia de la Pentecosta
(cfr Ac 1,14).
Els records
de Maria
11. Maria viu amb els ulls posats
en Crist i fa un tresor de totes les seves paraules: «Maria guardava
tot això en el seu cor i ho meditava» (Lc 2,19; cfr 2,51).
Els records de Jesús, impresos a la seva ànima, la van acompanyar
en totes les circumstàncies i la van portar a repassar amb el pensament
els diversos moments de la seva vida al costat del Fill. Són aquells
records els que han vingut a constituir, en cert sentit, el “Rosari” que
Ella mateixa havia recitat constantment els dies de la seva vida terrenal.
I també ara, entre els cants
de joia de la Jerusalem celestial, els motius del seu agraïment i
de la seva lloança resten immutables. Són aquests els que
inspiren la seva atenció maternal vers l’Església pelegrina,
en la qual Ella continua desenvolupant la trama del seu “relat” d’evangelitzadora.
Maria torna a proposar una vegada i una altra als creients els “misteris”
del seu Fill, amb el desig que siguin contemplats, per tal que puguin desprendre
tota la seva força salvadora. Quan recita el Rosari, la comunitat
cristiana sintonitza amb el record i amb l’esguard de Maria.
El Rosari, pregària
contemplativa
12. El Rosari, pròpiament
a partir de l’experiència de Maria, és una pregària
marcadament contemplativa. Si fos privat d’aquesta dimensió, en
resultaria desnaturalitzat, com destacava Pau VI: «Sense contemplació,
el Rosari és un cos sense ànima, i la seva recitació
corre el risc de convertir-se en una repetició mecànica de
fórmules i de contradir a l’advertència de Jesús:
“Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que
amb la seva xerrameca es faran escoltar” (Mt 6,7). Per la seva naturalesa
la recitació del Rosari requereix un ritme tranquil i quasi un pensament
detingut, que afavoreixen en qui resa la meditació dels misteris
de la vida del Senyor, vistos a través del cor d’Aquella que va
ser tan propera al Senyor, i en desclouen les riqueses insondables».
Val la pena d’aturar-se a reflexionar
sobre aquest profund pensament de Pau VI, per destacar algunes dimensions
del Rosari que defineixen millor el seu propi caràcter de contemplació
cristològica.
Recordar Crist
amb Maria
13. El contemplar de Maria és,
sobretot, un recordar. Cal entendre, però, aquesta paraula en el
sentit bíblic de la “memòria” (zakar), que actualitza les
obres acomplertes per Déu en la història de la salvació.
La Bíblia és la narració d’una sèrie d’esdeveniments
de salvació, que tenen la seva culminació en Crist mateix.
Aquests esdeveniments no són tan sols un “ahir”; són també
l’”avui” de la salvació. Aquesta actualització es realitza
d’una manera particular en la litúrgia: això que Déu
va acomplir fa alguns segles no afecta només els testimonis directes
dels fets, sinó que amb el seu do de gràcia arriba als homes
de tots els temps. Això és aplicable, d’alguna manera, també
per a qualsevol altra aproximació devota a aquells fets: «fer-ne
memòria», en actitud de fe i d’amor, significa obrir-se a
la gràcia que Crist ens ha atorgat amb els seus misteris de vida,
mort i resurrecció.
Per això, al mateix temps
que el Concili Vaticà II confirma que la litúrgia, com a
exercici de l’ofici sacerdotal de Crist i de culte públic, és
«el punt culminant cap al qual tendeix l’acció de l’Església
i, alhora, la font de la qual prové tota la seva força»,
cal recordar també que la vida espiritual «no s’exhaureix
simplement en la participació a la sagrada litúrgia. El cristià,
cridat a la pregària en comú, nogensmenys ha d’entrar també
a la seva cambra per pregar al Pare en secret (cfr Mt 6,6); més
encara, ha de pregar incessantment com ensenya l’apòstol (cfr 1Te
5,17)».16 El Rosari s’inclous, amb la seva especificitat, en aquest
variat escenari de la pregària “incessant”, i si la litúrgia,
acció de Crist i de l’Església, és acció salvífica
per excel·lència, el Rosari, com a meditació sobre
Crist amb Maria, és contemplació salvadora. En efecte, el
fet d’immergir-se, de misteri en misteri, en la vida del Redemptor, fa
que tot allò el que Ell ha fet i que la litúrgia actualitza
sigui assimilat profundament i es plasmi en l’existència.
Aprendre Crist
des de Maria
14. Crist és el Mestre per
excel·lència, el revelador i la revelació. No es tracta
tan sols d’aprendre les coses que Ell ha ensenyar, sinó d’“aprendre’l
a Ell”. Però, quina mestra més experta trobarem en això
que Maria? Si pel que fa al vessant diví l’Esperit és el
mestre interior que ens porta a la plena veritat de Crist (cfr Jn 14,26;
15,26; 16,13), entre els éssers humans, ningú millor que
Ella coneix Crist, ningú com la Mare pot introduir-nos a un coneixement
profund del seu misteri.
El primer dels “senyals” que Jesús
va acomplir –la transformació de l’aigua en vi a les noces de Canà–
ens mostra precisament Maria en qualitat de mestra, mentre exhorta els
servidors a fer tot allò que Crist els digui (cfr Jn 2,5). I ens
podem imaginar que aquesta funció segurament la va acomplir també
per als deixebles després de l’Ascensió de Jesús,
quan es va quedar amb ells esperant l’Esperit Sant i els va confortar en
la seva primera missió. Passar amb Maria per les escenes del Rosari
és com entrar a l’“escola” de Maria per llegir-hi Crist, per penetrar
en els seus secrets, per copsar-ne el missatge.
Una escola, la de Maria, tant més
eficaç si hom pensa que Ella la fa aconseguint-nos els dons abundants
de l’Esperit Sant i alhora proposant-nos l’exemple d’aquella «peregrinació
de la fe», en la qual és mestra incomparable. Davant de tot
el misteri del Fill, Ella ens invita, com en l’Anunciació, a plantejar
amb humilitat els interrogants que ens obren a la llum, per concloure sempre
amb l’obediència de la fe: «Sóc l’esclava del Senyor:
que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38).
Conformar-se
a Crist amb Maria
15. L’espiritualitat cristiana té
com a caràcter que la qualifica el compromís del deixeble
de conformar-se cada vegada més plenament al seu Mestre (cfr Rm
8,29; Fl 3,10 i 21). L’efusió de l’Esperit en el Baptisme insereix
el creient com un sarment en el cep que és Crist (cfr Jn 15,5),
el fa membre del seu Cos místic (cfr 1Co 12,12; Rm 12,5). Tanmateix,
aquesta unitat inicial s’ha de veure corresposta per un camí d’assimilació
creixent a Ell, que orienti el comportament del deixeble cada vegada més
segons la “lògica” de Crist: «Tingueu els mateixos sentiments
que tingué Jesucrist» (Fl 2,5). Segons les paraules de l’apòstol,
cal «revestir-se de Crist» (cfr Rm 13,14; Ga 3,27).
Al llarg de l’itinerari espiritual
del Rosari, basat en la contemplació incessant –en companyia de
Maria– del rostre de Crist, aquest ideal exigent de conformació
a Ell s’assoleix per via d’una freqüentació que podríem
qualificar d’“amical”. Aquesta ens insereix de manera natural en la vida
de Crist i ens fa com “respirar” els seus sentiments. A propòsit
d’això, el beat Bartolo Longo diu: «com dos amics, que estan
junts molt sovint, se solen conformar també en els costums, així
nosaltres, conversant familiarment amb Jesús i la Verge, meditant
els misteris del Rosari i formant junts una mateixa vida amb la comunió,
podem esdevenir, en tot allò que la nostra baixesa sigui capaç,
semblant a ells, i aprendre d’aquests exemples suprems a viure de manera
humil, pobra, amagada, pacient i perfecta».
Per acomplir aquest procés
de conformació a Crist, en el Rosari ens confiem especialment a
l’acció maternal de Santa Maria. Aquella que és la mare de
Crist i que alhora pertany a l’Església com a «membre excels
i del tot excepcional», és al mateix temps la “Mare de l’Església”.
Com a tal, constantment “genera” fills al Cos místic del Fill. Ho
fa per mitjà de la intercessió, implorant per ells l’efusió
inexhaurible de l’Esperit. Ella és la icona perfecta de la maternitat
de l’Església.
El Rosari ens transporta místicament
al costat de Maria, compromesa a seguir el creixement humà de Crist
a la casa de Natzaret. Gràcies a això ella pot educar-nos
i plasmar-nos amb la mateixa sol·licitud, fins que Crist no «quedi
format» en nosaltres plenament (cfr Ga 4,19). Aquesta acció
de Maria, fonamentada totalment en la de Crist i subordinada radicalment
a aquesta, «no impedeix en res la unió immediata dels creients
amb Crist, sinó que la facilita». És el principi lluminós
que va expressar el Concili Vaticà II, que he experimentat tan fortament
en la meva vida, fent-ne la base del meu lema episcopal: Totus tuus.
Un lema, com es veu, inspirat en la doctrina de sant Luigi Maria Grignion
de Montfort, que explicava el rol de Maria en el procés de conformació
a Crist que hem de fer cadascú de nosaltres de la manera següent:
«Tota la nostra perfecció consisteix a ser conformes, units
i consagrats a Jesucrist. Per això, la més perfecta de totes
les devocions és, incontestablement, la que ens conforma, uneix
i consagra més perfectament a Jesucrist. Ara, si Maria és
la criatura més conforme a Jesucrist, en conseqüència,
la devoció d’entre totes que consagra i conforma més una
ànima a Nostre Senyor és la devoció a Maria, la seva
Mare santa, i com més sigui consagrada una ànima a ella,
més serà consagrada a Jesucrist». Mai com en el Rosari
el camí de Crist i el de Maria apareixen tan profundament units.
Maria només viu en Crist i en funció de Crist!
Suplicar Crist
amb Maria
16. Crist ens ha invitat a adreçar-nos
a Déu amb insistència i confiança perquè siguem
escoltats: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu;
truqueu, i Déu us obrirà» (Mt 7,7). El fonament d’aquesta
eficàcia de la pregària és la bondat del Pare, però
també la mediació al costat seu de part de Crist mateix (cfr
1Jn 2,1) i l’acció de l’Esperit Sant, que «intercedeix per
nosaltres» segons els designis de Déu (cfr Rm 8,26-27). Nosaltres,
de fet, ni tan sols «no sabem com hem de pregar» (Rm 8,26)
i potser no som escoltats perquè «demanem malament»
(cfr Jm 4,2-3).
Maria, amb la seva intercessió
maternal, intervé per sostenir la pregària que Crist i l’Esperit
fan néixer en el nostre cor. «La pregària de l’Església
és com sostinguda per la pregària de Maria». En efecte,
si Jesús, l’únic Mitjancer, és el Camí de la
nostra pregària, Maria, que és pura transparència
d’Ell, mostra el Camí, i «és a partir d’aquesta cooperació
singular de Maria en l’acció de l’Esperit Sant que les esglésies
han desenvolupat la pregària a la santa Mare de Déu, centrant-la
sobre la persona de Crist manifestada en els seus misteris». A les
noces de Canà, l’Evangeli mostra precisament l’eficàcia de
la intercessió de Maria, que es fa portaveu davant de Jesús
de les necessitats humanes: «No tenen vi» (Jn 2,3).
El rosari és alhora meditació
i súplica. La imploració insistent de la Mare de Déu
es fonamenta en la confiança que la seva intercessió maternal
ho pot tot sobre el cor del Fill. Ella és «omnipotent per
gràcia», com deia, amb aquesta expressió audaç
ben fàcil d’entendre, el beat Bartolo Longo en la seva súplica
a la Verge. Aquesta és una certesa que, a partir de l’evangeli,
s’ha anat consolidant per via de l’experiència en el poble cristià.
L’ínclit poeta Dant la interpreta estupendament, en la línia
de sant Bernat, quan canta: «Donna, se’ tanto grande e tanto vali,
/ que qual vuol gràcia e a te non ricorre, / sua disianza vuol volar
sanz’ali». En el Rosari, quan supliquem a Maria, santuari de l’Esperit
Sant (cfr Lc 1,35), ella es posa per nosaltres davant del Pare que l’ha
omplert de gràcia i del Fill nascut de les seves entranyes, i prega
amb nosaltres i per nosaltres.
Anunciar Crist
amb Maria
17. El Rosari és també
un camí d’anunci i d’aprofundiment, en el qual el misteri de Crist
és representat contínuament als diversos nivells de l’experiència
cristiana. El formulari és el d’una presentació orant i contemplativa,
que mira de plasmar el deixeble segons el cor de Crist. En efecte, si en
el rés del Rosari es valoren adequadament tots els elements per
a una meditació eficaç, en sorgeix, especialment en la celebració
comunitària en les parròquies i en els santuaris, una oportunitat
catequètica significativa que els pastors han de saber aprofitar.
La Verge del Rosari prossegueix també, d’aquesta manera, la seva
obra d’anunci de Crist. La història del Rosari mostra que aquesta
pregària ha estat utilitzada especialment pels dominics, en un moment
difícil per a l’Església amb motiu de la difusió de
l’heretgia. Avui ens trobem davant de nous reptes. Per què no prenem,
doncs, novament a les mans el rosari amb la fe de qui ens ha precedit?
El Rosari conserva tota la seva força i es manté com un recurs
que no s’ha de menystenir entre els instruments pastorals de tot bon evangelitzador.
CAPÍTOL
II. MISTERI DE CRIST, MISTERI DE LA MARE
El Rosari, «compendi
de l’Evangeli»
18. Només ens introdueix a
la contemplació del rostre de Crist l’escolta, en l’Esperit, de
la veu del Pare, perquè «ningú no coneix el Fill fora
del Pare» (Mt 11,27). A Cesarea de Filip, davant de la confessió
de Pere, Jesús precisa quina és la font d’una intuïció
tan clara de la seva identitat: «Això no t’ho han revelat
els homes, sinó el meu Pare del cel» (Mt 16,17). És
necessària, doncs, la revelació de l’altíssim. Però,
per acollir-la, és indispensable posar-se en disposició d’escoltar:
«Només l’experiència del silenci i de la pregària
ofereix el marc adequat en el qual pot madurar i desenvolupar-se el coneixement
més autèntic, adherent i coherent d’aquell misteri».
El Rosari és un dels camins
tradicionals de la pregària cristiana aplicada a la contemplació
del rostre de Crist. Així ho descriu el papa Pau VI: «Pregària
evangèlica, centrada en el misteri de l’encarnació redemptora,
el Rosari és, doncs, una pregària d’orientació netament
cristològica. De fet, el seu element característic –la repetició
lletànica de l’«Ave, Maria»– esdevé també
una lloança incessant a Crist, terme últim de l’anunci de
l’Àngel i de la salutació de la mare del Baptista: “Beneït
el fruit de les teves entranyes” (Lc 1,42). Més encara: la repetició
de l’Ave Maria constitueix l’ordit sobre el qual es desenvolupa la contemplació
dels misteris: el Jesús que tota Ave Maria reclama és el
mateix que ens proposa la successió dels misteris, ara Fill de Déu,
ara Fill de la Verge».
Una integració
oportuna
19. De tots els misteris de la vida
de Crist, el Rosari, tal com s’ha consolidat en la pràctica més
comuna avalada per l’autoritat eclesial, en conté només alguns.
Aquesta selecció ha estat imposada des de la confecció originària
d’aquesta pregària, que es va organitzar sobre el número
150, que correspon al nombre dels salms.
Considero, però que per potenciar
el gruix cristològic del Rosari, és oportú de fer
una integració que, si bé es deixa a la lliure valoració
de cada persona i de cada comunitat, els permeti d’abraçar també
els misteris de la vida pública de Crist entre el Baptisme i la
Passió. És precisament en el marc d’aquests misteris que
contemplem aspectes importants de la persona de Crist com a revelador definitiu
de Déu. Ell és Aquell que, declarat Fill escollit del Pare
en el Baptisme al Jordà, anuncia la vinguda del Regne, en dóna
testimoni amb les obres, en proclama les exigències. És en
els anys de la vida pública que el misteri de Crist es mostra d’una
manera especial com a misteri de llum: «Mentre sóc al món,
sóc la llum del món» (Jn 9,5).
Per tal que el Rosari pugui anomenar-se
de manera més plena “compendi de l’Evangeli”, és convenient
que, després d’haver recordat l’encarnació i la vida amagada
de Crist (misteris de goig), i abans d’aturar-se a reflexionar sobre els
sofriments de la passió (misteris de dolor) i sobre el triomf de
la resurrecció (misteris de glòria), la meditació
es faci també sobre alguns moments particularment significatius
de la vida pública (misteris de llum). Aquesta integració
de nous misteris, sense perjudici de cap aspecte essencial de la disposició
tradicional d’aquesta pregària, és destinada a fer-la viure
amb un interès renovat en l’espiritualitat cristiana, com a veritable
introducció a la profunditat del cor de Crist, abís de joia
i de llum, de dolor i de glòria.
Els misteris
de goig
20. El primer cicle, el dels “misteris
joiosos”, es caracteritza efectivament per la joia que s’irradia de l’esdeveniment
de l’Encarnació. Això és evident des de l’Enunciació,
en què la salutació de Gabriel a la Verge de Natzaret ens
fa novament partícips a la invitació a la joia messiànica:
«Ave, Maria». A aquest anunci s’atansa tota la història
de la salvació, més encara, segons com tota la història
del món. Si, de fet, el designi del Pare és unir en el Crist
totes les coses (cfr Ef 1,10), és tot l’univers que d’alguna manera
es veu afavorit pel favor diví amb el qual el Pare s’inclina vers
Maria per fer-la Mare del seu Fill. Al seu torn, tota la humanitat està
com continguda en el fiat amb el qual Ella correspon amb promptitud a la
voluntat de Déu.
De manera exultant, després
ve l’escena de la trobada amb Elisabet, en què la veu mateixa de
Maria i la presència de Crist a les seves entranyes fan «saltar
de joia» Joan (cfr Lc 1,44). De joia difusa és l’escena de
Betlem, en què el naixement de l’Infant diví, el Salvador
del món, és cantada pels àngels i anunciada als pastors
precisament com a «una gran joia» (Lc 2,10).
En canvi, els dos últims misteris,
si bé conserven el sabor de la joia, anticipen els senyals del drama.
La presentació al temple, de fet, alhora que expressa la joia de
la consagració i porta a l’èxtasi el vell Simeó, conté
també la profecia de la «senyera combatuda» que serà
el Nen per Israel i d’espasa que traspassarà l’ànima de la
Mare (cfr Lc 2,34-35). També és joiós i alhora dramàtic
l’episodi de Jesús al temple, amb dotze anys. Aquí, Ell apareix
en la seva divina saviesa, escoltant i interrogant, i substancialment en
la figura del qui “ensenya”. La revelació del seu misteri de Fill,
entregat en tot a les coses del Pare, és anunci d’aquella radicalitat
evangèlica que posa en crisi fins i tot els lligams més de
l’home, davant de les exigències absolutes del Regne. Els mateixos
Josep i Maria, ansiosos i angoixats, «no comprengueren les seves
paraules» (Lc 2,50).
Meditar els misteris “joiosos” significa,
doncs, entrar en les motivacions últimes i en el significat profund
de la joia cristiana. Significa fixar l’esguard sobre la concreció
del misteri de l’Encarnació i sobre l’obscura anticipació
del misteri del dolor salvífic. Maria ens porta a aprendre el secret
de la joia cristiana, recordant-nos que el cristianisme és, per
damunt de tot, euanghelion, “bona notícia”, que té
no tan sols el centre sinó també el contingut en la persona
de Crist, el Verb fet carn, únic Salvador del món.
Els misteris
de la llum
21. Passant de la infantesa i de
la vida de Natzaret a la vida pública de Jesús, la contemplació
ens porta cap aquells misteris que es poden anomenar, a títol especial,
“misteris de la llum”. En realitat, són tot el misteri de Crist,
que és la llum. Ell és «la llum del món»
(Jn 8,12). Però aquesta dimensió es manifesta particularment
en els anys de la vida pública, quan Ell anuncia l’evangeli del
Regne. Volent indicar a la comunitat cristiana cinc moments significatius
–misteris “lluminosos”– d’aquesta fase de la vida de Crist, considero que
aquests es poden individualitzar oportunament de la manera següent:
(1) en el seu Baptisme al Jordà, (2) en la seva autorevelació
en les noces de Canà, (3) en l’anunci del Regne de Déu amb
la invitació a la conversió, (4) en la seva Transfiguració
i, finalment, (5) en la institució de l’Eucaristia, expressió
sacramental del misteri pasqual.
Cadascun d’aquests misteris és
una revelació del Regne ara assolit en la persona mateixa de Jesús.
És misteri de llum sobretot el Baptisme al Jordà. Aquí,
mentre Crist descendeix, com a innocent que es fa “pecat” per nosaltres
(cfr 2Co 5,21), en l’aigua del riu, el cel s’obre i la veu del Pare el
proclama Fill predilecte (cfr Mt 3,17 i par), mentre l’Esperit descendeix
sobre Ell per investir-lo de la missió que li espera. Misteri de
llum és l’inici dels senyals a Canà (cfr Jn 2,1-12), quan
Crist, canviant l’aigua en vi, obre a la fe el cor dels deixebles gràcies
a la intervenció de Maria, la primera dels creients. Misteri de
llum és la predicació amb la qual Jesús anuncia l’adveniment
del Regne de Déu i invita a la conversió (cfr Mc 1,15), perdonant
els pecats de que s’acosta a Ell amb confiança humil (cfr Mc 2,3-13;
Lc 7,47-48), inici del ministeri de misericòrdia que Ell continuarà
exercint fins a la fi del món, especialment per mitjà del
sagrament de la Reconciliació confiat a la seva Església
(cfr Jn 20,22-23). Misteri de llum per excel·lència és
també la Transfiguració, esdevinguda, segons la tradició,
sobre el Mont Tàbor. La glòria de la divinitat resplendeix
sobre el rostre de Crist, mentre el Pare l’acredita davant dels apòstols
extasiats perquè l’escoltin (cfr Lc 9,35 i par) i es disposin a
viure amb Ell el moment dolorós de la Passió, per atènyer
amb Ell la joia de la Resurrecció i una vida transfigurada per l’Esperit
Sant. Misteri de llum és, finalment, la institució de l’Eucaristia,
en la qual Crist es fa nodriment amb el seu Cos i la seva Sang sota els
signes del pa i del vi, donat testimoni «fins a la fi» del
seu amor per la humanitat (Jn 13,1), per la salvació de la qual
s’oferirà en sacrifici.
En aquests misteris, excepte a Canà,
la presència de Maria resta en un segon pla. Els evangelis a penes
fan al·lusió de la seva presència ocasional en un
moment o altre de la predicació de Jesús (cfr Mc 3,31-35;
Jn 2,12) i no diuen res d’una eventual presència de la Verge al
Cenacle en el moment de la institució de l’Eucaristia. Però
la funció que s’esdevé a Canà acompanya, d’alguna
manera, tot el camí de Crist. La revelació, que al Baptisme
al Jordà és oferta directament pel Pare i propagada pel Baptista,
a Canà és als seus llavis i esdevé la gran admonició
maternal que Ella adreça a l’Església de tots els temps:
«Feu tot el que us digui» (Jn 2,5). Aquesta admonició
és la introdueix ben bé les paraules i els senyals de Crist
durant la seva vida pública, i constitueix el rerefons marià
de tots els “misteris de la llum”.
Els misteris
del dolor
22. Els evangelis donen gran importància
als misteris de dolor de Crist. Des de sempre, la pietat cristiana, especialment
en la Quaresma, mitjançant la pràctica del Via Crucis, s’ha
fonamentat sobre moments concrets de la Passió, intuint que és
el punt culminant de la revelació de l’amor i que aquí es
troba la font de la nostra salvació. El Rosari tria alguns moments
de la Passió, induint a qui resa a fixar-hi l’esguard del cor i
a reviure’ls. L’itinerari meditatiu s’enceta a Getsemaní, allí
on Crist viu un moment particularment angoixant enfront de la voluntat
del Pare, a la qual la feblesa de la carn sentiria la temptació
de rebel·lar-se. Allí Crist es posa en el lloc de totes les
temptacions de la humanitat i davant de tots els pecats de la humanitat,
per dir al Pare: «Que no es faci la meva voluntat, sinó la
teva» (Lc 22,42 i par). Aquest seu “sí” capgira el “no” dels
progenitors a l’Edèn. I en els misteris següents es manifesta
tot el que aquesta adhesió a la voluntat del Pare li pot costar
en els quals, amb la pujada al Calvari, la flagel·lació,
la coronació d’espines i la mort a la creu, Ell és llençat
en la més gran abjecció: Ecce homo!
En aquesta abjecció es revela
no tan sols l’amor de Déu, sinó també el sentit mateix
de l’home. Ecce homo: qui vol conèixer l’home, n’ha de saber reconèixer
el sentit, l’arrel i l’acompliment en el Crist, Déu que s’abaixa
per amor «fins a la mort, i una mort de creu» (Fl 2,8). Els
misteris de dolor porten el creient a reviure la mort de Jesús posant-se
sota la creu al costat de Maria, per penetrar amb Ella en l’abís
de l’amor de Déu per l’home i sentir-ne tota la força regeneradora.
Els misteris
de la glòria
23. «La contemplació
del rostre de Crist no es pot aturar en la imatge del Crucificat. Ell és
el Ressuscitat!». Des de sempre el Rosari expressa aquesta consciència
de la fe, invitant el creient a caminar més enllà de la foscor
de la Passió, per fixar l’esguard en la glòria de Crist en
la Resurrecció i en l’Ascensió. Contemplant el Ressuscitat
el cristià redescobreix les raons de la pròpia fe (cfr 1Co
15,14) i reviu la joia no tan sols d’aquells als quals Crist es va manifestar
–els apòstols, Maria Magdalena, els deixebles d’Emmaús–,
sinó també la joia de Maria, que degué fer una experiència
no menys intensa de la nova existència del Fill glorificat. A aquesta
glòria, que amb l’Ascensió posa el Crist a la dreta del Pare,
Ella mateixa és elevada amb l’Assumpció, en què, per
mitjà d’un privilegi especialíssim, arriba a anticipar el
destí reservat a tots els justos amb la resurrecció de la
carn. Coronada finalment de glòria –tal com apareix a l’últim
misteri gloriós– resplendeix com a Reina dels Àngels i dels
Sants, anticipació i culminació de la condició escatològica
de l’Església.
Al centre d’aquest camí de
glòria del Fill i de la Mare, el Rosari col·loca, en el tercer
misteri de glòria, la Pentecosta, que mostra el rostre de l’Església
com a família reunida amb Maria, reavivada per l’efusió potent
de l’Esperit, preparada per a la missió evangelitzadora. La contemplació
d’aquest i dels altres misteris gloriosos ha de portar els creients a prendre
una consciència encara més viva de la seva existència
nova en Crist, a dintre de la realitat de l’Església, una existència
de la qual l’escena de la Pentecosta constitueix la gran “icona”. Els misteris
de glòria nodreixen així els creients en l’esperança
de la meta escatològica vers la qual s’encaminen com a membres del
Poble de Déu que pelegrina en la història. Això no
pot sinó empènyer-los a un testimoniatge coratjós
d’aquell «joiós anunci» que dóna sentit a tota
la seva existència.
Dels “misteris”
al “Misteri”: el camí de Maria
24. Aquests cicles meditatius que
es proposen en el Sant Rosari certament no són exhaustius, sinó
que criden l’atenció sobre l’essencial, introduint l’ànim
al gust d’un coneixement de Crist que contínuament poua en la font
pura del text evangèlic. Qualsevol tret singular de la vida de Crist,
tal com és narrat pels evangelistes, resplendeix d’aquell Misteri
que supera tot coneixement (cfr Ef 3,19). És el Misteri del Verb
encarnat, en el qual «resideix corporalment tota la plenitud de la
divinitat» (Col 2,9). Per això, el Catecisme de l’Església
Catòlica insisteix tant en els misteris de Crist, recordant que
«tot en la vida de Jesús és senyal del seu Misteri».
El «Duc in altum» de l’Església al tercer mil·lenni
es mesura en la capacitat dels cristians d’«arribar a la comprensió
plena del designi secret de Déu, que és el Crist, en el qual
hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement» (Col
2,2-3). A cadascun dels batejats s’adreça el desig ardent de la
Carta als Efesis: «que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres
cors, i així, arrelats i fonamentats en l'amor, sigueu capaços
de conèixer [...] l’amor de Déu que sobrepassa tot coneixement
i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu» (3,17-19).
El Rosari es posa al servei d’aquest
ideal, oferint el “secret” per obrir-se més fàcilment a un
coneixement profund i implicat de Crist. Podríem anomenar-lo el
camí de Maria. És el camí de l’exemple de la Verge
de Natzaret, dona de fe, de silenci i d’escolta. És alhora el camí
d’una devoció mariana animada per la consciència de la relació
inescindible que uneix Crist a la seva Mare Santíssima: els misteris
de Crist són també, d’alguna manera, els misteris de la Mare,
fins i tot quan no hi està implicada directament, pel fet mateix
que Ella viu d’Ell i per Ell. Fent nostres en l’Ave Maria les paraules
de l’àngel Gabriel i de santa Elisabet, ens sentim empesos a cercar
sempre novament en Maria, entre els seus braços i en el seu cor,
el «fruit beneït de les seves entranyes» (cfr Lc 1,42).
Misteri de Crist,
“misteri” de l’home
25. En el testimoniatge de 1978 sobre
el Rosari com a pregària meva predilecta, expressava un concepte
que ara vull reprendre.
Llavors deia que «la simple
pregària del Rosari batega al ritme de la vida humana».
A la llum de les reflexions que hem
fet fins ara sobre els misteris de Crist, no és difícil aprofundir
aquesta implicació antropològica del Rosari. Una implicació
més radical del que pot semblar a primera vista. Qui es posa en
actitud de contemplar Crist recorrent novament les etapes de la seva vida,
no pot sinó copsar en Ell també la veritat sobre l’home.
És la gran afirmació del Concili Vaticà II, que des
de la carta encíclica Redemptor hominis he fet objecte del meu magisteri:
«En realitat, el misteri de l’home s’il·lumina veritablement
només en el misteri del Verb encarnat». El Rosari ajuda a
obrir-se a aquesta llum. Seguint el camí de Crist, en el qual el
camí de l’home és «recapitulat»,33 desvelat i
redimit, el creient es posa davant de la imatge de l’home veritable. Contemplant
el seu naixement entén la sacralitat de la vida, esguardant a la
casa de Natzaret aprèn la veritat originària sobre la família
segons el designi de Déu, escoltant el Mestre en els misteris de
la vida pública obté la llum per entrar al Regne de Déu
i, seguint-lo sobre el camí del Calvari, coneix el sentit del dolor
salvífic. Finalment, contemplant Crist i seva Mare en la glòria,
veu la meta a la qual cadascú de nosaltres és cridat, si
es deixa curar i transfigurar per l’Esperit Sant. Es pot dir així
que cada un dels misteris del Rosari, si és ben meditat, fa llum
sobre el misteri de l’home.
Al mateix temps, resulta natural
portar a aquest trobament amb la santa humanitat del Redemptor tots els
problemes, les obligacions, les fatigues i els projectes que marquen la
nostra vida. «Deixa en mans del Senyor el teu destí: ell et
mantindrà» (Sl 55,23). Meditar amb el Rosari significa consignar
els nostres afanys als cors misericordiosos de Crist i de la seva Mare.
Amb la distància de vint-i-cinc anys, repensant en les proves que
no han mancat àdhuc en l’exercici del ministeri petrí, em
sento amb força de refermar, quasi com una càlida invitació
que adreço a tots perquè en facin una experiència
personal: sí, realment el Rosari «batega al ritme de la vida
humana», per harmonitzar-la amb el ritme de la vida divina, en la
joiosa comunió de la Santíssima Trinitat, destí i
anhel de la nostra existència.
CAPÍTOL
III. PER A MI VIURE ÉS CRIST
El Rosari, camí
d’assimilació del misteri
26. La meditació dels misteri
de Crist és proposada en el Rosari amb un mètode característic,
apte per la seva naturalesa a afavorir-ne l’assimilació. És
el mètode basat en la repetició. Això és així
sobretot en l’Ave Maria, que és repetida deu vegades per a cada
misteri. Si es considera aquesta repetició només superficialment,
hi hauria la temptació de veure el Rosari com una pràctica
àrida i avorrida. En canvi, es pot tenir una consideració
ben diferent del rosari, si és vist com una expressió d’aquell
amor que no es cansa de tornar a la persona estimada amb efusions que,
si bé es manifesten d’una manera similar, són sempre noves
pel sentiment que les penetra.
En Crist, Déu ha assumit veritablement
un «cor de carn» i no té tan sols un cor diví,
ric en misericòrdia i perdó, sinó també un
cor humà, capaç de totes les vibracions de l’afecte. Si tinguéssim
necessitat d’una testimoniatge evangèlic en aquest sentit, no seria
difícil trobar-lo en el diàleg colpidor de Crist amb Pere
després de la Resurrecció: «Simó, fill de Joan,
m’estimes més que aquests?». Tres vegades li fa la pregunta
i les tres vegades respon: «Sí, Senyor, tu saps que t’estimo»
(cfr Jn 21,15-17). Més enllà del significat específic
de l’episodi, tan important per la missió de Pere, a ningú
no escapa la bellesa d’aquesta triple repetició, en la qual la pregunta
insistent i la resposta corresponent s’expressen en termes ben coneguts
per l’experiència universal de l’amor humà. Per comprendre
el Rosari, cal entrar en la dinàmica psicològica que és
pròpia de l’amor.
Una cosa és clara: si la repetició
de l’Ave Maria s’adreça directament a Maria, amb Ella i per mitjà
d’Ella, és a Jesús en definitiva que va l’acte d’amor. La
repetició s’alimenta del desig d’una conformació sempre més
plena a Crist, veritable “programa” de la vida cristiana. Sant Pau ha enunciat
aquest programa amb paraules abrandades: «Per a mi, viure és
Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21). I encara: «Ja
no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20).
El Rosari ens ajuda a créixer en aquesta conformació fins
a la meta de la santedat.
Un mètode
vàlid...
27. Que la relació amb Crist
es pugui valer també de l’ajut d’un mètode no ha de sorprendre.
Déu es comunica a l’home respectant la manera de ser de la nostra
naturalesa i els seus ritmes vitals. Per això, l’espiritualitat
cristiana, si bé coneix les formes més sublims del silenci
místic, en el qual totes les imatges, les paraules i els gestos
són com superats per la intensitat d’una unió inefable de
l’home amb Déu, normalment es caracteritza per la implicació
total de la persona, en la seva complexa realitat psicofísica i
relacional.
Aquesta sembla que és una
manera evident en la litúrgia. Els sagraments i els sagramentals
són estructurats amb una sèrie de ritus, que impliquen les
diverses dimensions de la persona. També la pregària no litúrgica
expressa la mateixa exigència. Ho confirma el fet que, a l’Orient,
la pregària més característica de la meditació
cristològica, que se centra en les paraules: «Jesucrist, Fill
de Déu, Senyor, tingueu pietat de mi, que sóc un pecador»,
tradicionalment està lligada al ritme de la respiració, que,
alhora que afavoreix la perseverança en la invocació, assegura
quasi una densitat física al desig que Crist esdevingui la respiració,
l’ànima i el “tot” de la vida.
...que, però,
es pot millorar
28. A la carta apostòlica
Novo millennio ineunte, vaig recordar que avui hi ha també a l’Occident
una renovada exigència de meditació, que a vegades troba
en altres religions modalitats més aviat captivadores. No són
pocs els cristians que, per poca consciència de la tradició
contemplativa cristiana, es deixen seduir per aquelles propostes. Aquestes,
però, si bé tenen elements positius i potser integrables
amb l’experiència cristiana, amaguen sovint un fons ideològic
inacceptable. També en aquelles experiències està
molt en voga una metodologia que, esguardant la fita d’una alta concentració
espiritual, se serveix de tècniques de caràcter psicofísic,
repetitives i simbòliques. El Rosari s’emmarca en aquest quadre
universal de la fenomenologia religiosa, però s’hi perfila amb característiques
pròpies, que responen a les exigències típiques de
l’especificitat cristiana.
En efecte, es tracta simplement d’un
mètode per contemplar. Com a mètode, és utilitzat
en relació amb el fi i no pot esdevenir un fi en si mateix. Tanmateix,
essent el fruit d’una experiència secular, tampoc no s’ha de menystenir
el mètode. Té al seu favor l’experiència de molts
sants. Això no impedeix, però, que no es pugui millorar.
Precisament té aquest propòsit la integració, en el
cicle dels misteris, de la nova sèrie dels mysteria lucis, juntament
amb alguns suggeriments relatius al rés que proposo en aquesta carta.
Amb ells, bo i respectant l’estructura àmpliament consolidada d’aquesta
pregària, voldria ajudar els fidels a comprendre-la en els seus
aspectes simbòlics, en sintonia amb les exigències de la
vida quotidiana. Sense això, hi ha el risc que el Rosari no tan
sols no produeixi els efectes espirituals desitjats, sinó que fins
i tot el rosari, amb el qual se sol recitar, acabi essent percebut com
si fos un amulet o un objecte màgic, amb una alteració radical
del seu sentit i de la seva funció.
L’enunciació
del misteri
29. Enunciar el misteri, i potser
tenir l’oportunitat d’establir contextualment una icona que el representi,
és com obrir un escenari sobre el qual concentrar l’atenció.
Les paraules guien la imaginació i l’ànima a aquell episodi
o moment determinat de la vida de Crist. En l’espiritualitat que s’ha desenvolupat
en el si de l’Església, ja sigui la veneració d’icones de
les diverses devocions riques d’elements sensibles, o bé el mètode
proposat per sant Ignasi de Loiola en els Exercicis espirituals, s’ha recorregut
a l’element visual i imaginatiu (la compositio loci), que s’ha considerat
de gran ajuda per afavorir la concentració de l’ànima sobre
el misteri. És una metodologia, a més, que correspon a la
lògica pròpia de l’Encarnació: Déu ha volgut
prendre, en Jesús, trets humans. És a través de la
seva realitat corpòria que nosaltres som portats a prendre contacte
amb el seu misteri diví.
A aquesta exigència de concreció
respon també l’enunciació dels diversos misteris del Rosari.
Certament que aquests no substitueixen l’Evangeli i no tan sols n’evoquen
totes les pàgines. El Rosari, doncs, no substitueix la lectio divina,
al contrari, la suposa i la promou. Però si els misteris que es
consideren en el Rosari, també els nous mysteria lucis, es limiten
a destacar a les línies fonamentals de la vida de Crist, a partir
d’aquests l’ànima es pot estendre fàcilment cap a la resta
de l’Evangeli, sobretot quan el Rosari és recitat en moments especials
de recolliment prolongat.
L’escolta de
la Paraula de Déu
30. Per donar fonament bíblic
i més profunditat a la meditació, és útil que
l’enunciació del misteri vagi seguida de la proclamació d’un
pas bíblic corresponent que, segons les circumstàncies, pot
ser més o menys ampli. Totes les altres paraules, de fet, no assoleixen
mai l’eficàcia pròpia de la paraula inspirada. Aquesta és
escoltada amb la certesa que és Paraula de Déu, pronunciada
per avui i «per a mi».
Si és entesa així,
entra en la metodologia de la repetició del Rosari sense suscitar
l’avorriment que causaria el simple reclam d’una informació que
ja és ben sabuda. No, no és tracta de reportar a la memòria
una informació, sinó de deixar “parlar” Déu. En qualsevol
ocasió solemne i comunitària, aquesta paraula pot ser il·lustrada
oportunament amb qualsevol comentari breu.
El silenci
31. L’escolta i la meditació
es nodreixen de silenci. És oportú que, després de
l’enunciació del misteri i de la proclamació de la Paraula,
durant un període de temps adequat ens aturem a fixar l’esguard
sobre el misteri meditat, abans d’iniciar la pregària vocal. La
redescoberta del valor del silenci és un dels secrets per la pràctica
de la contemplació i de la meditació. Dins els confins d’una
societat fortament tecnificada i mediàtica, també hi ha el
fet que el silenci esdevé cada vegada més difícil.
Igual que en la litúrgia es recomanen moments de silenci, també
en el rés del Rosari és oportú de fer una breu pausa
després d’escoltar la Paraula de Déu, mentre l’ànima
es fixa en el contingut d’un misteri determinat.
El «Pare
nostre»
32. Després d’escoltar la
Paraula i de centrar-se en el misteri, és natural que l’ànima
s’elevi vers el Pare. Jesús, en cada un dels seus misteris, ens
porta sempre al Pare, al qual Ell s’adreça contínuament,
perquè està en el si del Pare (cfr Jn 1,18). En la intimitat
del Pare Ell ens vol introduir, perquè diguem amb Ell: «Abbà,
Pare» (Rm 8,15; Ga 4,6). És en relació amb el Pare
que Ell ens fa germans seus i germans entre nosaltres, comunicant-nos l’Esperit,
que és seu i del Pare alhora. El Pare nostre, posat quasi com a
fonament de la meditació cristològica mariana que es desenvolupa
a través de la repetició de l’Ave Maria, converteix la meditació
del misteri, també quan es fa en solitud, en una experiència
eclesial.
Les deu «Ave
Maria»
33. És aquest l’element més
extens del Rosari i alhora el que el converteix en una pregària
mariana per excel·lència. Però precisament a la llum
de l’Ave Maria, ben estesa, és on s’adverteix amb claredat que el
caràcter marià no tan sols no s’oposa al cristològic,
sinó que més aviat el subratlla i l’exalta. En efecte, la
primera part de l’Ave Maria, extreta de les paraules que l’àngel
Gabriel i santa Elisabet adrecen a Maria, és una contemplació
adorant del misteri que es realitza en la Verge de Natzaret. Expressen,
per dir-ho així, l’admiració del cel i de la terra i d’alguna
manera deixen entreveure la complaença de Déu mateix en contemplar
la seva obra mestra –l’encarnació del Fill en el si virginal de
Maria–, en la línia de l’esguard joiós del Gènesi
(cfr Gn 1,31), d’aquell «pathos originari amb què Déu,
a l’alba de la creació, va esguardar l’obra de les seves mans».36
El fet de repetir, al Rosari, l’Ave Maria, ens atansa a la complaença
de Déu: és joia, estupor, reconeixement del miracle més
gran de la història. és l’acompliment de la profecia de Maria:
«Des d’ara totes les generacions em diran benaurada» (Lc 1,48).
El punt central de l’Ave Maria, quasi
com un encast entre la primera part i la segona, és el nom de Jesús.
Potser, en el rés freturós, aquest punt central se’ns escapa,
i amb ell també la relació amb el misteri de Crist que s’està
contemplant. Però és precisament la rellevància que
es dóna al nom de Jesús i al seu misteri el que caracteritza
un rés conscient i profitós del Rosario. Ja Pau VI recordava,
a l’exhortació apostòlica Marialis cultus, el costum, practicat
en algunes regions, de donar relleu al nom de Crist, afegint-hi una clàusula
evocadora del misteri que s’està meditant. És un costum lloable,
especialment en el rés públic. Expressa amb força
la fe cristològica, aplicada als diversos moments de la vida del
Redemptor. És professió de fe i, alhora, ajuda a mantenir
atenta la meditació, perquè permet viure la funció
assimiladora, intrínseca en la repetició de l’Ave Maria,
respecte del misteri de Crist. Repetir el nom de Jesús –l’únic
nom en el qual podem esperar la salvació (cfr Ac 4,12)– juntament
amb el de la Mare Santíssima, i com deixant que Ella mateixa ens
el suggereixi, constitueix un camí d’assimilació, que aspira
a fer-nos entrar cada vegada més profundament en la vida de Crist.
De la relació especialíssima
amb Crist, que fa de Maria la Mare de Déu, la Theotòkos,
en deriva, a més, la força de la súplica amb la qual
ens adrecem a Ella a la segona part de la pregària, confiant a la
seva intercessió materna la nostra vida i l’hora de la nostra mort.
El «Glòria»
34. La doxologia trinitària
és la meta de la contemplació cristiana. En efecte, Crist
és el camí que ens mena al Pare en l’Esperit. Si recorrem
aquest camí fins al fons, ens retrobem contínuament davant
del misteri de les tres persones divines a les quals hem de lloar, adorar
i donar gràcies. És important que el Glòria, punt
culminant de la contemplació, sigui ben ressaltat en el Rosari.
En el rés públic es podria cantar, per donar l’èmfasi
oportuna a aquesta perspectiva estructural i característica de tota
pregària cristiana.
En la mesura en què la meditació
del misteri hagi estat atenta, profunda, enfortida– d’Ave Maria en Ave
Maria– per l’amor a Crist i a Maria, la glorificació trinitària
a cada desena, lluny de reduir-se a una ràpida conclusió,
adquireix el seu just to contemplatiu, com per elevar l’esperit l’altura
del Paradís i fer-nos reviure, d’alguna manera, l’experiència
del Tàbor, anticipació de la contemplació futura:
«És bo que estiguem aquí dalt» (Lc 9,33).
La jaculatòria
final
35. En la pràctica habitual
del Rosari, després de la doxologia trinitària segueix una
jaculatòria, que varia segons els costums. Sense treure valor a
aquestes invocacions, sembla oportú assenyalar que la contemplació
dels misteris pot expressar millor tota la seva fecunditat si es procura
que cada misteri acabi amb una pregària adreçada a obtenir
els fruits específics de la meditació d’aquell misteri. D’aquesta
manera, el Rosari podrà expressar amb més eficàcia
el seu lligam amb la vida cristiana. Ho suggereix una bella oració
litúrgica, que ens invita a demanar que, meditant els misteris del
Rosari, arribem a «imitar el que contenen i a obtenir el que prometen».
Aquesta pregària final es
pot inspirar, com ja succeeix, en diverses formes legítimes. El
Rosari adquireix així també una fisonomia més adequada
a les diverses tradicions espirituals i a les diverses comunitats cristianes.
En aquesta perspectiva, cal desitjar que es difonguin, amb el discerniment
pastoral escaient, les propostes més significatives, potser experimentades
en centres i santuaris marians que són particularment atents a la
pràctica del Rosari, de manera que el Poble de Déu es pugui
servir de tota autèntica riquesa espiritual i obtenir-ne nodriment
per a la pròpia contemplació.
El “rosari”
36. Instrument tradicional per resar-lo
és el rosari. En la pràctica més superficial, sovint
acaba convertint-se en un simple instrument per comptar la successió
de les Ave Maria. Però també serveix per expressar un simbolisme,
que pot donar ulterior densitat a la contemplació.
A aquest efecte, el primer que cal
tenir present és que el rosari està centrat en el Crucifix,
que obre i tanca el procés mateix de l’oració. En Crist se
centra la vida i la pregària dels creients. Tot parteix d’Ell, tot
tendeix cap a Ell, tot, a través d’Ell, en l’Esperit Sant, arriba
al Pare.
Com a instrument de comptatge, que
marca l’avenç de la pregària, el rosari evoca el camí
incessant de la contemplació i de la perfecció cristiana.
El beat Bartolo Longo el veia també com una “cadena” que ens lliga
a Déu. Una cadena, sí, però una cadena dolça;
així es manifesta sempre la relació amb Déu, que és
Pare. Una cadena “filial”, que ens posa en sintonia amb Maria, «l’esclava
del Senyor» (Lc 1,38), i, en definitiva, amb Crist mateix, que, tot
i ser de condició divina, es féu «esclau» per
amor nostre (Fl 2,7).
També és bonic estendre
el significat simbòlic del rosari a la nostra relació recíproca,
recordant així el vincle de comunió i de fraternitat que
ens uneix a tots en Crist.
Inici i cloenda
37. En la pràctica corrent,
són diverses les maneres d’introduir el Rosari en els diferents
contextos eclesials. En algunes regions, s’acostuma a iniciar amb la invocació
del salm 69: «O Déu, vine a salvar-me; Senyor, vine aviat
a ajudar-me», quasi per alimentar en l’orant la consciència
humil de la pròpia indigència; en altres, en canvi, es comença
resant el Credo, com fent de la professió de fe el fonament del
camí contemplatiu que s’emprèn. Aquests i altres formes semblants,
en la mesura en què disposin bé l’esperit a la contemplació,
són usos igualment legítims. La pregària és
clou resant per les intencions del Papa, per elevar l’esguard de qui resa
cap a l’ampli horitzó de les necessitats de l’Església. És
precisament per encoratjar aquesta projecció eclesial del Rosari
que l’Església ha volgut enriquir-lo amb santes indulgències
per qui el resa amb les disposicions degudes.
En efecte, si és viscut així,
el Rosari esdevé veritablement un recorregut espiritual, en què
Maria es fa mare, mestra i guia, i sosté el fidel amb la seva intercessió
potent. No ens ha de sorprendre, doncs, si al final d’aquesta pregària,
en què s’ha fet una experiència íntima de la maternitat
de Maria, l’esperit sent la necessitat de dedicar una lloança a
la Verge Santa, ja sigui en l’esplèndida pregària de la Salve
Regina o bé amb les Lletanies lauretanes. És el coronament
d’un camí interior, que ha portat el fidel al contacte viu amb el
misteri de Crist i de la seva Mare Santíssima.
La distribució
en el temps
38. El Rosari pot ser resat íntegrament
cada dia, i n’hi ha que ho fan de manera lloable. D’aquesta manera, el
Rosari impregna d’oració les jornades de tants contemplatius, o
serveix de companyia als malalts i als ancians que disposen de prou temps.
Però és obvi – i això val, amb més raó,
si s’hi afegeix el nou cicle dels mysteria lucis– que molts no en
podran recitar més que una part, segons un determinat ordre setmanal.
Aquesta distribució setmanal dóna als dies de la setmana
un cert “color” espiritual, semblantment al que la litúrgia fa amb
les diverses fases de l’any litúrgic.
Segons la pràctica habitual,
el dilluns i el dijous estan dedicats als «misteris de goig»,
el dimarts i el divendres als «misteris del dolor», el dimecres,
el dissabte i el diumenge als «misteris de la glòria».
On inserir els «misteris de la llum»? Considerant que els misteris
de glòria es proposen successivament el dissabte i el diumenge i
que el dissabte és tradicionalment un dia de fort caràcter
marià, sembla aconsellable desplaçar al dissabte la segona
meditació setmanal dels misteris de goig, en què la presència
de Maria és molt accentuada. Així, el dijous queda lliure
precisament per a la meditació dels misteris de la llum.
Aquesta indicació no intenta,
però, limitar la llibertat que convé en la meditació
personal i comunitària, segons les exigències espirituals
i pastorals i, sobretot, les coincidències litúrgiques que
en poden suggerir les oportunes adaptacions. El que és veritablement
important és que el Rosari sigui cada vegada més entès
i experimentat com un itinerari contemplatiu. A través d’ell, de
manera complementària al que succeeix en la litúrgia, la
setmana del cristià, centrada en el diumenge, el dia de la resurrecció,
esdevé un camí a través dels misteris de la vida de
Crist, i aquest s’erigeix, en la vida dels seus deixebles, com a Senyor
del temps i de la història.
CONCLUSIÓ
«Rosari
beneït de Maria, dolça cadena que ens lligues a Déu»
39. Tot el que s’ha dit fins ara
expressa àmpliament la riquesa d’aquesta pregària tradicional,
que té la simplicitat d’una pregària popular, però
alhora la profunditat teològica d’una pregària adaptada a
qui adverteix l’exigència d’una contemplació més madura.
L’Església ha reconegut sempre
a aquesta pregària una eficàcia particular i ha confiat al
seu rés coral, a la seva pràctica constant, les causes més
difícils. En moments en què el cristianisme mateix es trobava
amenaçat, es va atribuir a la força d’aquesta pregària
la desaparició del perill i la Verge del Rosari fou saludada com
a propiciadora de la salvació.
Avui confio de grat a l’eficàcia
d’aquesta pregària –com he indicat al principi– la causa de la pau
al món i la de la família.
La pau
40. Les dificultats que l’horitzó
mundial presenta en aquest inici del nou mil·lenni es porten a pensar
que només una intervenció de l’Altíssim, capaç
d’orientar els cors dels qui viuen situacions de conflicte i dels qui regeixen
els destins de les nacions ens pot fer esperar un futur menys obscur.
El Rosari és una pregària
que, per la seva naturalesa, s’orienta a la pau, pel fet mateix que consisteix
en la contemplació de Crist, Príncep de la Pau i la «nostra
pau» (Ef 2,14). Qui assimila el misteri de Crist –i el Rosari té
de pròpiament aquest fi–, aprèn el secret de la pau i en
fa un projecte de vida. A més, per raó del seu caràcter
meditatiu, amb la successió tranquil·la de les Ave Maria,
el Rosari exerceix en que el resa una acció pacificadora que el
disposa a rebre i a experimentar en la profunditat del seu ésser
i a difondre entorn seu aquella pau veritable que és un do especial
del Ressuscitat (cfr Jn 14,27; 20,21).
És també una pregària
de pau pels fruits de caritat que produeix. Si és ben recitat, com
a veritable pregària meditativa, el Rosari, alhora que afavoreix
l’encontre amb Crist en els seus misteris, ens mostra també el rostre
de Crist en els germans, especialment en aquells que més sofreixen.
Com es podria contemplar, en els misteris de goig, el misteri del Nen nascut
a Betlem, sense sentir el desig d’acollir, defensar i promoure la vida,
fent-se càrrec del sofriments dels nens en totes les parts del món?
Com es podrien seguir els passos del Crist revelador, en els misteris de
llum, sense proposar-se de testimoniar les seves benaurances en la vida
de cada dia? I com contemplar el Crist carregat amb el pes de la creu,
el crucificat, sense sentir la necessitat de fer-se els seus «cireneus»
en tots els germans abatuts pel dolor o esclafats per la desesperació?
Com es podria, en fi, fixar els ulls en la glòria de Crist ressuscitat
i de Maria coronada Reina, sense sentir el desig de fer aquest món
més bell, més just, més pròxim als designis
de Déu?
En definitiva, alhora que ens fa
fixar els ulls en Crist, el Rosari ens fa també constructors de
la pau en el món. Per la seva característica de petició
insistent i coral, en sintonia amb la invitació de Crist a pregar
«sempre, sense defallir» (Lc 18,1), ens permet d’esperar que,
també avui, una “batalla” tan difícil com la de la pau pugui
ser vençuda. Lluny de ser una fugida dels problemes del món,
el Rosari ens empeny a esguardar-los amb ulls responsables i generosos,
i ens dóna la força d’afrontar-los amb la certesa que Déu
ens ajudarà i amb el propòsit ferm de testimoniar en qualsevol
circumstància «la caritat, que tot ho lliga i perfecciona»
(Col 3,14).
La família:
els pares...
41. El Rosari és pregària
per la pau i es també, des de sempre, pregària de la família
i per la família. En un temps, aquesta pregària era particularment
estimada per les famílies cristianes, i certament n’afavoria la
comunió. Cal no deixar perdre aquesta preciosa herència.
És necessari tornar a pregar en família i per les famílies,
utilitzant aquesta forma de pregària.
Si a la carta apostòlica Novo
millennio ineunte animava també els laics a celebrar la litúrgia
de les hores en la vida ordinària de les comunitats parroquials
i dels diversos grups cristians, el mateix vull fer amb el Rosari. Es tracta
de dues vies no alternatives, sinó complementàries, de la
contemplació cristiana. Per tant, demano a tots els qui es dediquen
a la pastoral de les famílies que suggereixin amb convicció
el rés del Rosari.
La família que resa unida,
resta unida. El Sant Rosari, per una tradició antiga, es presta
especialment per ser una pregària en la qual la família es
retroba. Cada un dels seus membres, adreçant l’esguard en Jesús,
recobren també la capacitat de mirar-se novament als ulls, per comunicar-se,
per solidaritzar-se, per perdonar-se els uns als altres, per partir novament
de l’Esperit de Déu, amb un pacte d’amor renovat.
Molts problemes de les famílies
contemporànies, especialment en les societats econòmicament
evolucionades, són deguts al fet que cada vegada és més
difícil comunicar-se. No aconsegueixen estar juntes, i potser els
pocs moments en què hi estan són absorbides per les imatges
d’un televisor. Reprendre el rés del Rosari en família significa
introduir en la vida quotidiana unes altres imatges, ben diferents, que
són les del misteri que salva: la imatge del Redemptor, la imatge
de la seva Mare Santíssima. La família que resa junta el
Rosari reprodueix una mica l’ambient de la casa de Natzaret: Jesús
es posa al centre, es comparteixen amb ell les alegries i els dolors, es
posen a les seves mans les necessitats i els projectes, se n’obtenen l’esperança
i la força necessària per al camí.
... I els fills
42. També és bonic
i profitós confiar a aquesta pregària l’itinerari del creixement
dels fills. No és potser el Rosari l’itinerari de la vida de Crist,
des de la concepció fins a la mort, la resurrecció i la glòria?
Esdevé avui cada vegada més difícil per als pares
seguir els fills en les diverses etapes de les seves vides. En la societat
de la tecnologia avançada, dels mass media i de la globalització,
tot s’esdevé molt ràpid i la distància cultural entre
les generacions és cada vegada més gran. Els missatges tan
diversos i les experiències més imprevisibles es fan espai
ràpidament en la vida dels nens i dels adolescents, i per als pares
esdevé potser angoixós haver d’afrontar els riscos que aquests
corren. No es estrany que experimentin desil·lusions punyents, constatant
els fracassos dels propis fills davant de la seducció de la droga,
dels atractius d’un hedonisme desenfrenat, de les temptacions de la violència,
de les tan diverses expressions de l’absurd i de la desesperació.
Pregar amb el Rosari pels fills i,
encara més, amb els fills, educant-los des de la tendra infantesa
en aquest moment diari de «pausa per resar» de la família,
si bé no aporta certament la solució a tots els problemes,
és una ajuda espiritual que no s’ha de menystenir. Es pot objectar
que el Rosari sembla una pregària poc adaptada al gusto dels nens
i dels joves d’avui. Però potser l’objecció es fa d’una manera
de practicar-ho que sovint és poc acurada. A part d’això,
salvant-ne l’estructura fonamental, res no impedeix que per als nens i
els joves el rés del Rosari –tant en família com en els grups–
s’enriqueixi amb els elements simbòlics i pràctics que calgui
per afavorir-ne la comprensió i la valoració. Perquè
no provar-ho? Una pastoral juvenil no claudicant, apassionada i els creativa
–les Jornades Mundials de la Joventut me n’han donat la mesura!– és
capaç de fer, amb l’ajuda de Déu, coses vertaderament significatives.
Si el Rosari és ben presentat, estic segur que els joves mateixos
seran capaços de sorprendre una vegada més els adults, fent-se
pròpia aquesta pregària i resant-la amb l’entusiasme típic
de la seva edat.
El Rosari,
un tresor per redescobrir
43. Estimats germans i germanes!
Una pregària tan fàcil, i alhora tan rica, realment mereix
de ser redescoberta per la comunitat cristiana. Fem-ho sobretot en aquest
any, assumint aquesta proposta com un reforçament de la línia
marcada a la carta apostolica Novo millennio ineunte, en la qual s’han
inspirat els plans pastorals de tantes esglésies particulars a l’hora
de programar el compromís per al futur pròxim.
M’adreço en particular a vosaltres,
estimats germans en l’Episcopat, sacerdots i diaques, i a vosaltres, agents
pastorals en els diversos ministeris, perquè, fent l’experiència
personal de la bellesa del Rosari n’esdevingueu promotors diligents.
Confio també en vosaltres,
teòlegs, perquè practicant una reflexió alhora rigorosa
i sapiencial, fonamentada en la Paraula de Déu i sensible a les
vivències del poble cristià, feu descobrir els fonaments
bíblics, les riqueses espirituals i la validesa pastoral d’aquesta
pregària tradicional.
Compto amb vosaltres, consagrats
i consagrades, que sou particularment cridats a contemplar el rostre de
Crist a l’escola de Maria.
Us esguardo a tots vosaltres, germans
i germanes de qualsevol condició, a vosaltres, famílies cristianes,
a vosaltres, malalts i ancians, a vosaltres joves: repreneu amb fe entre
les mans la corona del Rosari, redescobriu-la a la llum de l’Escriptura,
en harmonia amb la litúrgia, en el context de la vida quotidiana.
Que aquesta meva crida no resti
inatesa! A l’inici del vint-i-cinquè any de pontificat, confio aquesta
carta apostòlica a les mans sàvies de la Verge Maria i em
prosterno espiritualment davant de la seva imatge en el santuari esplèndid
que el beat Bartolo Longo, apòstol del Rosari, va edificar per ella.
Faig meves de bon grat les paraules punyents amb les quals clou la cèlebre
súplica a la Reina del Sant Rosari: «O beneït rosari
de Maria, dolça cadena que ens lliga a Déu, vincle d’amor
que ens uneix als àngels, torre de salvació enfront dels
assalts de l’infern, porta segura enfront del naufragi general, no et deixarem
mai més. Tu seràs el nostre confort en l’hora de la nostra
mort. Per a tu l’últim bes de la vida que s’apaga. I el darrer mot
dels nostres llavis serà el teu nom suau, o Reina del rosari de
Pompeia, o estimada Mare nostra, o Refugi dels pecadors, o Sobirana consoladora
dels afligits. Sigues per sempre beneïda, avui i sempre, ací
a la terra com en el cel».
El Vaticà, 16 d’octubre de
2002, inici del vint-i-cinquè de Pontificat
JOAN PAU II