Venerats germans
en l’Episcopat,
Estimadíssims germans i germanes!
1. “Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que
hi enviï més segadors” (Lc 10,2).
D’aquestes paraules que Jesús adreça
als apòstols prové la promptitud que el Bon Pastor sempre
manifesta per les seves ovelles. Tot ho acompleix perquè aquestes
“tinguin vida, i en tinguin a desdir.” (Jn 10,10). Després de la
seva resurrecció el Senyor confiarà als deixebles la responsabilitat
de prosseguir la seva mateixa missió, perquè l’Evangeli sigui
anunciat als homes de tots els temps. I són tants aquells que amb
generositat han respost i continuen responent a la seva invitació
constant: “Segueix-me!” (Jn 21,22). Són homes i dones que accepten
posar tota la seva existència al servei del Regne.
En ocasió de la pròxima 41a Jornada
Mundial de Pregària per les Vocacions, fixada tradicionalment pel
IV Diumenge de Pasqua, tots els fidels s’uniran en una pregària
fervent per les vocacions al sacerdoci, a la vida consagrada i al servei
missioner. És de fet el nostre deure primer pregar l’“amo dels sembrats”
per tots aquells que ja segueixen més de prop Crist en la vida sacerdotal
i religiosa, i per aquells que Ell, en la seva misericòrdia, no
cessa de cridar per a una missió eclesial tan important.
2. Preguem per les vocacions!
A la Carta apostòlica Novo
millennio ineunte observava com “avui es registra, al món,
malgrat els amplis processos de secularització, una difusa exigència
d’espiritualitat, que en gran part s’expressa precisament en una necessitat
renovada de pregària” (n. 33). En aquesta “necessitat de pregària”
s’emmarca la nostra petició coral al Senyor perquè “enviï
més segadors als sembrats”.
Constato amb joia que en moltes Esglésies
particulars es formen grups de pregària per les vocacions. Als seminaris
majors i a les cases de formació dels instituts religiosos i missioners
es fan reunions amb aquesta finalitat. Nombroses famílies esdevenen
petits “cenacles” de pregària, ajudant els joves a respondre amb
coratge i generositat a la crida del diví Mestre.
Sí! La vocació al servei exclusiu
de Crist en la seva Església és un do inestimable de la bondat
divina, un do que cal implorar amb insistència i confiada humilitat.
A això el cristià sempre ha d’estar obert, vigilant de no
malgastar “el temps de la gràcia” i “el temps de la visita” (cfr
Lc 19,44).
Té particular valor la pregària
vinculada al sacrifici i al sofriment. El sofriment, viscut com acompliment
d’allò que manca en la pròpia carn “als patiments de Crist,
a favor del seu Cos, que és l’Església” (Col 1,24), esdevé
una forma d’intercessió molt eficaç. Són tants els
malalts arreu del món uneixen les seves penes a la creu de Jesús,
per implorar santes vocacions! Ells m’acompanyen espiritualment també
a mi en el ministeri de Pere que Déu m’ha confiat, i presten a la
causa de l’Evangeli un contribució inestimable, encara que sovint
resti del tot amagada.
3. Preguem pels cridats al sacerdoci i a la
vida consagrada!
Desitjo de cor que s’intensifiqui cada vegada
més la pregària per les vocacions. Pregària que sigui
adoració del misteri de Déu i agraïment per les “grans
coses” que Ell ha acomplert i no cessa de realitzar, malgrat la feblesa
dels homes. Pregària contemplativa, empeltada d’estupor i de gratitud
pel do de les vocacions.
Al centre de totes les iniciatives de pregària
hi ha l’Eucaristia. El sagrament de l’Altar té un valor decisiu
per al naixement de les vocacions i per la seva perseverança, perquè
del sacrifici redemptor de Crist els cridats poden treure’n la força
per dedicar-se totalment a l’anunci de l’Evangeli. A la Celebració
eucarística està bé que s’hi uneixi l’adoració
del Santíssim Sagrament, prolongant així, d’alguna manera,
el misteri de la Santa Missa. Contemplar Crist, present realment i substancialment
sota les espècies del pa i del vi, pot suscitar en el cor de qui
és cridat al sacerdoci o a una particular missió en l’Església
el mateix entusiasme que va moure Pere a la muntanya de la Transfiguració
a exclamar: “Senyor, és bo que estiguem aquí dalt” (Mt 17,4;
cfr Mc 9,5; Lc 9,33). Aquesta és una manera privilegiada de contemplar
el rostre de Crist amb Maria i a l’escola de Maria, que per la seva actitud
interior es pot qualificar ben bé de “dona eucarística’”
(Carta enc. Ecclesia de Eucharistia,
53).
Que totes les comunitats cristianes puguin esdevenir
“autèntiques escoles de pregària”, on es prega perquè
no manquin operaris en el vast camp de la labor apostòlica. També
és necessari que l’Església acompanyi amb atenció
espiritual constant aquells que Déu ja ha cridat, i que “segueixin
l’Anyell allà on va” (Ap 14,4). Em refereixo als sacerdots, a les
religioses i als religiosos, als eremites, a les verges consagrades, als
membres dels instituts seculars, en definitiva, a tots aquells que han
rebut el do de la vocació i porten “aquest tresor en gerres de terrissa”
(2Co 4,7). Al Cos místic de Crist hi ha una gran varietat de ministeris
i carismes (cfr 1Co 12,12) i tots tenen com a fi la santificació
del poble cristià. En la recíproca promptitud per la santedat,
que ha d’animar tots els membres de l’Església, és indispensable
pregar perquè els “cridats” restin fidels a la seva vocació
i assoleixin la més alta mesura possible de perfecció evangèlica.
4. La pregària dels cridats
A l’Exhortació apostòlica postsinodal
Pastores dabo vobis subratllava que “una exigència ineludible de
la caritat pastoral vers la pròpia Església particular i
el seu futur ministerial és la sol·licitud que el sacerdot
ha de tenir per trobar, per dir-ho així, algú que el substitueixi
en el sacerdoci” (n. 74). Sabent que Déu crida els qui vol (cfr
Mc 3,13), ha de ser doncs cura de tot ministre de Crist pregar amb perseverança
per les vocacions. Ningú millor que ell està en condicions
de comprendre la urgència d’un recanvi generacional que asseguri
persones generoses i santes per a l’anunci de l’Evangeli i l’administració
dels sagraments.
Precisament en aquesta perspectiva, és
necessària com mai “l’adhesió espiritual al Senyor i a la
pròpia vocació i missió” (Vida consecrata,
n. 63). De la santedat dels cridats depèn la força del seu
testimoniatge, capaç d’implicar d’altres persones i empènyer-les
a confiar la pròpia vida a Crist. És aquesta la manera de
contrastar el calat de les vocacions a la vida consagrada, que amenaça
l’existència de moltes obres apostòliques, sobretot als països
de missió.
La pregària dels cridats, sacerdots i persones
consagrades, també té un valor especial, perquè s’emmarca
en la pregària sacerdotal de Crist. Ell en ells prega el Pare perquè
santifiqui i mantingui en el seu amor aquells qui, tot i ser en aquest
món, no en són (cfr Jn 17,14-16).
Que l’Esperit Sant faci de tota l’Església
un poble que resa, que eleva la seva veu al Pare del cel per implorar santes
vocacions per al sacerdoci i la vida consagrada. Preguem perquè
aquells que el Senyor ha triat i ha cridat siguin testimonis fidels i joiosos
de l’Evangeli, al qual han consagrat l’existència.
5. A Vós, Senyor, ens adrecem amb confiança!
Fill de Déu,
enviat del Pare als homes de tots els temps
i d’arreu de la terra!
Us invoquem per mitjà de Maria,
Mare vostra i Mare nostra:
feu que a l’Església no manquin les vocacions,
en particular aquelles de dedicació especial
al vostre Regne.
Jesús, únic Salvador de l’home!
Us preguem pels nostres germans i germanes
que han respost “sí” a la vostra crida
al sacerdoci, a la vida consagrada i a la missió.
Feu que les seves vides es renovin cada dia
i esdevinguin Evangelis vivents.
Senyor misericordiós i sant,
continueu enviant nous segadors
als sembrats del vostre Regne!
Ajudeu aquells que crideu a seguir-vos
en aquest temps nostre:
feu que, contemplant el vostre rostre,
responguin amb joia a la missió estupenda
que els confieu per al bé del vostre Poble
i de tots els homes.
Vós que sou Déu i viviu i regneu
amb el Pare i l’Esperit Sant
pels segles dels segles. Amén.
El Vaticà, 23 de novembre de 2003
JOAN PAU II