Introducció
Capítol
I. Misteri de la fe
Capítol
II. L'Eucaristia edifica l'Església
Capítol
III. L'apostolicitat de l'eucaristia i l'Església
Capítol
IV: Eucaristia i comunió eclesial
Capítol
V. El decòrum de la celebració eucarística
Capítol
VI. A l'escola de Maria, dona "eucarística"
Conclusió
INTRODUCCIÓ
1. L'Església viu de l'Eucaristia.
Aquesta veritat no expressa solament una experiència quotidiana
de fe, sinó que sintetitza el nucli del misteri de l'Església.
Aquesta experimenta amb alegria com s'acompleix contínuament, en
múltiples formes, la promesa del Senyor: «Jo sóc amb
vosaltres dia rere dia fins la fi del món» (Mt 28,20), i en
la sagrada Eucaristia, amb la transformació del pa i el vi en el
cos i en la sang del Senyor, s'alegra d'aquesta presència amb una
intensitat única. Des que amb la Pentecosta, l'Església,
Poble de la Nova Aliança, ha començat la seva peregrinació
cap a la pàtria celestial, aquest Sagrament diví m'ha marcat
els dies i els ha omplert d'esperança confiada.
Amb raó el Concili Vaticà
II ha proclamat que el Sacrifici eucarístic és «font
i cimal de tota la vida cristiana».(1) «La
sagrada Eucaristia, en efecte, conté tot el bé espiritual
de l'Església, és a dir, Crist mateix, la nostra Pasqua i
el Pa de Vida, que dóna la vida als homes per mitjà de l'Esperit
Sant».(2) Per tant, la mirada de l'Església
s'adreça constantment vers el seu Senyor, present en el Sagrament
de l'altar, en el qual descobreix la plena manifestació del seu
amor immens.
2. Durant el Gran Jubileu de l'any
2000, vaig tenir ocasió de celebrar l'Eucaristia al Cenacle de Jerusalem,
on, segons la tradició, Crist mateix la va celebrar per primera
vegada. El Cenacle és el lloc de la institució d'aquest Santíssim
Sagrament. Allí Crist va prendre amb les seves mans el pa, el va
partir i el va donar als deixebles dient: «Preneu i mengeu-ne tots:
això és el meu Cos, entregat per vosaltres» (cf. Mt
26,26; Lc 22,19; 1Co 11,24). Després va prendre amb les seves mans
el calze del vi i els va dir: «Preneu i beveu-ne: aquest és
el calze de la meva sang, la sang de l'aliança nova i eterna, que
serà vessada per vosaltres i per tots els homes per al perdó
dels pecats» (cf. Mc 14,24; Lc 22,20; 1Co 11,25). Estic agraït
al Senyor Jesús perquè em va permetre de repetir en aquell
mateix lloc, obeint el seu mandat «feu això, que és
el meu memorial» (Lc 22,19), les paraules pronunciades per Ell fa
dos mil anys.
Els apòstols que van participar
en l'Últim Sopar, van comprendre el sentit de les paraules que van
sortir dels llavis de Crist? Potser no. Aquelles paraules només
s'aclaririen plenament al final del Triduum sacrum, és a
dir, el lapse que va de la tarda del dijous fins al matí del diumenge.
En aquests dies s'emmarca el mysterium paschale, en ells s'inscriu
també el mysterium eucharisticum.
3. Del misteri pasqual neix l'Església.
Precisament per això l'Eucaristia, que és el sagrament per
excel·lència del misteri pasqual, és al centre de
la vida eclesial. Es pot observar això ja des de les primeres imatges
de l'Església que ens ofereixen els Fets dels Apòstols: «Tots
eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure
en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les oracions»
(2,42). La «fracció del pa» evoca l'Eucaristia. Després
de dos mil anys, continuem reproduint aquella imatge primigènia
de l'Església. I, mentre ho fem en la celebració eucarística,
els ulls de l'ànima s'adrecen al tríduum pasqual: al que
va succeir la tarda del Dijous Sant, durant l'Últim Sopar i després.
La institució de l'Eucaristia, en efecte, anticipava sagramentalment
els esdeveniments que tindrien lloc poc més tard, a partir de l'agonia
en Getsemaní. Veiem Jesús que surt del Cenacle, baixa amb
els deixebles, travessa la riera del Cedró i arriba a l'Hort de
les Oliveres. En aquell hort encara avui hi ha algunes oliveres molt antigues.
Potser van ser testimonis del que va succeir a la seva ombra aquella tarda,
quan Crist en oració va experimentar una angoixa mortal i «la
seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra »
(Lc 22,44). La sang, que poc abans havia lliurat a l'Església com
a beguda de salvació en el Sagrament eucarístic, va començar
a ser vessada; la seva efusió es completaria després en el
Gòlgota, convertint-se en instrument de la nostra redempció:
«Crist com a gran sacerdot del món futur [...] ha entrat al
santuari una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de
vedells, sinó valent-se de la seva pròpia sang, aconseguint
una redempció eterna» (He 9,11-12).
4. L'hora de la nostra redempció.
Jesús, encara que sotmès a una prova terrible, no defuig
la seva «hora»: «Què he de dir? Pare, salva'm
d'aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora!»
(Jn 12,27). Vol que els deixebles l'hi acompanyin i, tanmateix, ha d'experimentar
la solitud i l'abandó «No heu estat caàços de
vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació»
(Mt 26,40-41). Només Joan romandrà al peu de la Creu, al
costat de Maria i de les dones pietoses. L'agonia a Getsemaní ha
estat la introducció a l'agonia de la Creu del Divendres Sant. L'hora
santa, l'hora de la redempció del món. Quan se celebra l'Eucaristia
davant la tomba de Jesús, a Jerusalem, es retorna de manera gairebé
tangible a la seva «hora», l'hora de la creu i de la glorificació.
En aquell lloc i en aquella hora torna espiritualment tot prevere quan
celebra la Santa Missa, juntament amb la comunitat cristiana que hi participa.
«Fou crucificat, mort i sepultat,
davallà als inferns. Ressuscità al tercer dia d'entre els
morts». En les paraules de la professió de fe ressonen les
paraules de la contemplació i la proclamació: «Ecce
lignum
crucis in quo salus mundi pependit. Venite adoremus.» Aquesta
és la invitació que l'Església fa a tots en la tarda
del Divendres Sant. I que proclamarà novament durant el temps pasqual
en cantar: «Surrexit Dominus de sepulcre qui pro nobis pependit
in ligno. Aleluia.»
5. «Mysterium fidei!
–el misteri de la fe!». Quan el sacerdot pronuncia o canta aquestes
paraules, els presents aclamen: «Anunciem la vostra mort, confessem
la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!».
Amb aquestes paraules o semblants,
l'Església alhora que es refereix a Crist en el misteri de la seva
Passió, també revela el seu propi misteri: Ecclesia de
Eucharistia. Si amb el do de l'Esperit Sant a la Pentecosta l'Església
neix i s'encamina pels vials del món, un moment decisiu de la seva
formació és certament la institució de l'Eucaristia
al Cenacle. Troba el fonament i la font en tot el tríduum pasqual,
però aquest està com inclòs, anticipat, i «concentrat»
per sempre en el do eucarístic. En aquest do, Jesucrist lliura a
l'Església l'actualització perenne del misteri pasqual. Amb
ell institueix una misteriosa «contemporaneïtat» entre
aquell tríduum i el transcurs dels segles.
Aquest pensament ens provoca sentiments
de gran estupor i gratitud. L'esdeveniment pasqual i l'Eucaristia que l'actualitza
al llarg dels segles tenen una «capacitat» veritablement enorme,
en la qual s'inclou tota la història com a destinatària de
la gràcia de la redempció. Aquest estupor ha d'amarar sempre
l'Església, reunida en la celebració eucarística.
Però, de manera especial, ha d'acompanyar el ministre de l'Eucaristia.
En efecte, és ell qui, gràcies a la facultat concedida pel
sagrament de l'ordre sacerdotal, realitza la consagració. Amb la
potestat que li ve del Crist del Cenacle, diu: «Això és
el meu cos, entregat per vosaltres... Aquest és el calze de la meva
sang, que serà vessada per vosaltres». El sacerdot pronuncia
aquestes paraules o, més aviat, posa la seva boca i la seva veu
a disposició d'Aquell que les va pronunciar al Cenacle i va voler
que fossin repetides de generació en generació per tots els
qui en l'Església participen ministerialment del seu sacerdoci.
6. Amb aquesta carta encíclica,
vull suscitar aquest «estupor» eucarístic, continuant
amb l'herència jubilar que he volgut deixar a l'Església
amb la carta apostòlica Novo millennio
ineunte i amb el seu coronament marià Rosarium
Virginis Mariae. Contemplar el rostre de Crist, i contemplar-lo
amb Maria, és el «programa» que he marcat per a l'Església
a l'alba del tercer mil·lenni, convidant-la a remar mar endins en
les aigües de la història amb l'entusiasme de la nova evangelització.
Contemplar Crist implica saber reconèixer-lo allà on Ell
es manifesti, en els seves presències multiformes, però sobretot
en el Sagrament viu del seu cos i de la seva sang. L'Església viu
del Crist eucarístic, d'Ell s'alimenta i per Ell és il·luminada.
L'Eucaristia és misteri de fe i, al mateix temps, «misteri
de llum».(3) Cada vegada que l'Església la
celebra, els fidels poden reviure d'alguna manera l'experiència
dels dos deixebles de Emmaús: «Llavors se'ls obriren els ulls
i el van reconèixer.» (Lc 24,31)
7. Des que vaig iniciar el meu ministeri
de Successor de Pere, he reservat sempre per al Dijous Sant, dia de l'Eucaristia
i del Sacerdoci, un signe d'especial atenció, adreçant una
carta a tots els sacerdots del món. Enguany, el vint-i-cinquè
del meu Pontificat, vull involucrar més plenament tota l'Església
en aquesta reflexió eucarística, per donar gràcies
a Déu també pel do de l'Eucaristia i del Sacerdoci: «Do
i misteri».(4) Atès que en proclamar l'any
del Rosari he volgut posar aquest meu vint-i-cinquè any sota el
signe de la contemplació de Crist amb Maria, no puc deixar passar
aquest Dijous Sant de 2003 sense aturar-me davant del «rostre eucarístic»
de Crist, assenyalant amb nova força a l'Església la centralitat
de l'Eucaristia. D'ella viu l'Església. D'aquest «pa viu»
s'alimenta. Com no hem de sentir la necessitat d'exhortar a tots perquè
en facin sempre una experiència renovada?
8. Quan penso en l'Eucaristia, esguardant
la meva vida de sacerdot, de bisbe i de Successor de Pere, em resulta espontani
recordar tants moments i llocs en els quals he tingut la gràcia
de celebrar-la! Recordo l'església parroquial de Niegowic, on vaig
acomplir el meu primer encàrrec pastoral, la col·legiata
de Sant Florià a Cracòvia, la catedral del Wawel, la basílica
de Sant Pere i tantes altres basíliques i esglésies de Roma
i del món sencer. He pogut celebrar la Santa Missa en capelles situades
en camins de muntanya, a la vora dels llacs, a les ribes del mar; l'he
celebrat sobre altars construïts en estadis, en les places de les
ciutats... Aquests escenaris tan variats de les meves celebracions eucarístiques
em fan experimentar intensament el seu caràcter universal i, per
dir-ho així, còsmic. Sí, còsmic! Perquè
també quan se celebra sobre el petit altar d'una església
en el camp, l'Eucaristia se celebra, d'alguna manera, sobre l'altar del
món. Ella uneix el cel i la terra. Engloba i impregna tota la creació.
El Fill de Déu s'ha fet home, per reconduir tota la creació,
en un suprem acte de lloança, a Aquell que la va fer del no-res.
D'aquesta manera, Ell, el summe i etern Sacerdot, entrant en el santuari
etern amb la sang de la seva Creu, retorna al Creador i Pare tota la creació
redimida. Ho fa per mitjà del ministeri sacerdotal de l'Església
i per a glòria de la Santísima Trinitat. Veritablement, aquest
és el mysterium fidei que s'acompleix en l'Eucaristia: el
món nascut de les mans de Déu creador retorna a Ell redimit
per Crist.
9. L'Eucaristia, presència
salvadora de Jesús en la comunitat dels fidels i el seu aliment
espiritual, és el més preciós que pot tenir l'Església
en el seu caminar per la història. Això explica l'acurada
atenció que ha prestat sempre al Misteri eucarístic, una
atenció que es manifesta de manera autoritzada en l'acció
dels concilis i dels summes pontífexs. Com no hem d'admirar l'exposició
doctrinal dels decrets sobre la Santísima Eucaristia i sobre el
Sacrifici Sagrat de la Missa, promulgats pel concili de Trento? Aquelles
pàgines han guiat en els segles successius tant la teologia com
la catequesi, i encara avui són un punt de referència dogmàtica
per a la renovació constant i el creixement del poble de Déu
en la fe i en l'amor a l'Eucaristia. En temps més propers a nosaltres,
cal esmentar tres encícliques: la Mirae Caritatis de Lleó
XIII (28 de maig de 1902),(5) la Mediator Dei de
Pius XII (20 de novembre de 1947)(6) i la Mysterium
Fidei de Pau VI (3 de setembre de 1965).(7)
El Concili Vaticà II, encara
que no va publicar un document específic sobre el Misteri eucarístic,
en va il·lustrar també els seus diversos aspectes en tots
els seus documents, especialment a la constitució dogmàtica
sobre l'Església Lumen gentium i
a la constitució sobre la sagrada litúrgia Sacrosanctum
Concilium.
Jo mateix, als primers anys del meu
ministeri apostòlic a la Càtedra de Pere, amb la carta apostòlica
Dominicae
Cenae (24 de febrer de 1980),(8) vaig tractat alguns
aspectes del Misteri eucarístic i la seva incidència en la
vida dels qui en són ministres. Avui reprenc el fil d'aquelles consideracions
amb el cor encara més ple d'emoció i gratitud, com fent-me
ressò de la paraula del salmista: «Com podria retornar al
Senyor tot el bé que m'ha fet? Invocant el seu nom, alçaré
el calze per celebrar la salvació» (Sl 116,12-13).
10. Aquest deure d'anunci per part
del Magisteri ha estat correspost amb un creixement en el si de la comunitat
cristiana. No hi ha dubte que la reforma litúrgica del Concili ha
tingut grans avantatges per a una participació més conscient,
activa i profitosa dels fidels en el Sant Sacrifici de l'altar. En molts
llocs, a més, l'adoració del Santíssim Sagrament té
una importància destacada cada dia i es converteix en font inesgotable
de santedat. La participació devota dels fidels en la processó
eucarística en la solemnitat del Cos i la Sang de Crist és
una gràcia de Déu, que cada any omple de goig els qui hi
prenen part. I es podrien esmentar altres signes positius de fe i amor
eucarístic.
Malauradament, al costat d'aquestes
llums, no hi falten ombres. En efecte, hi ha llocs on es constata un abandó
gairebé total del culte de l'adoració eucarística.
A això cal afegir, en diversos contextos eclesials, alguns abusos
que contribueixen a enfosquir la fe recta i la doctrina catòlica
sobre aquest Sagrament admirable. A vegades es percep una comprensió
molt limitada del Misteri eucarístic. Privat del seu valor de sacrifici,
es viu com si no tingués cap més significat ni valor que
el d'un trobament de convivència fraterna. A més, a vegades
la necessitat del sacerdoci ministerial, fonamentada en la successió
apostòlica, queda enfosquida, i la sacramentalitat de l'Eucaristia
es redueix únicament a l'eficàcia de l'anunci. També
per aquest motiu sorgeixen en diversos indrets iniciatives ecumèniques
que, si bé són generoses en la seva intenció, transigeixen
amb pràctiques eucarístiques que són contràries
a la disciplina amb què l'Església expressa la seva fe. Com
no hem de manifestar un dolor profund per tot això? L'Eucaristia
és un do massa gran per admetre-hi ambigüitats i reduccions.
Confio que aquesta carta encíclica
contribueixi eficaçment a dissipar les ombres de doctrines i pràctiques
no acceptables, per tal que l'Eucaristia continuï resplendint amb
tota l'esplendor del seu misteri.
CAPÍTOL
I. MISTERI DE LA FE
11. «Jesús, el Senyor,
la nit que havia de ser entregat» (1Co 11,23), va instituir el Sacrifici
eucarístic del seu cos i de la seva sang. Les paraules de l'apòstol
Pau ens condueixen a la circumstància dramàtica en què
va néixer l'Eucaristia. En ella està inscrit, de forma indeleble,
l'esdeveniment de la passió i la mort del Senyor. No tna sols l'evoca
sinó que el fa sagramentalment present. És el sacrifici de
la Creu que es perpetua pels segles dels segles.(9) Aquesta
veritat l'expressen molt bé les paraules amb les quals, en el ritu
llatí, el poble respon a la proclamació del «misteri
de la fe» que fa el sacerdot: «Anunciem la vostra mort, Senyor.»
L'Església ha rebut l'Eucaristia
de Crist, el seu Senyor, no tan sols com un do entre molts altres, si bé
molt valuós, sinó com el do per excel·lència,
perquè és do de si mateix, de la seva persona en la seva
santa humanitat i, a més, de la seva obra de salvació. Aquesta
no queda relegada al passat, sinó que «tot el que Crist és
i tot el que va fer i va patir pels homes participa de l'eternitat divina
i domina així tots els temps... ».(10)
Quan l'Església celebra l'Eucaristia,
memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment
present aquest esdeveniment central de salvació i «s'acompleix
l'obra de la nostra redempció».(11) Aquest
sacrifici és tan decisiu per a la salvació del gènere
humà, que Jesucrist el realitza i torna al Pare només després
d'haver-nos deixat el mitjà per participar-hi, com si hi haguéssim
estat presents. Així, tot fidel hi pot prendre part i obtenir-ne
fruits de forma inesgotable. Aquesta és la fe de la qual han viscut
al llarg dels segles les generacions cristianes. Aquesta és la fe
que el Magisteri de l'Església ha reiterat contínuament amb
joiosa gratitud per un do tan inestimable.(12) Vull,
una vegada més, cridar l'atenció sobre aquesta veritat, posant-me
amb vosaltres, els meus estimats germans i germanes, en adoració
davant d'aquest Misteri: Misteri gran, Misteri de misericòrdia.
Què més podia fer Jesús per nosaltres? Veritablement,
en l'Eucaristia ens mostra un amor que arriba «fins a l'extrem»
(Jn 13,1), un amor que no coneix mesura.
12. Aquest aspecte de caritat universal
del Sagrament eucarístic es fonamenta en les paraules mateixes del
Salvador. En instituir-lo, no es va limitar a dir «Això és
el meu cos», «Aquesta copa és la nova aliança
segellada amb la meva sang», sinó que va afegir «entregat
per vosaltres... vessada per vosaltres» (Lc 22,19-20). No va afirmar
solament que el que els donava per menjar i beure era el seu cos i la seva
sang, sinó que en va manifestar el valor del sacrifici, fent present
de manera sagramental el seu sacrifici, que acompliria després en
la creu, algunes hores més tard, per a la salvació de tots.
«La missa és, alhora i inseparablement, el memorial del sacrifici
que es perpetua en el sacrifici de la creu, i el banquet sagrat de la comunió
en el Cos i la Sang del Senyor».(13)
L'Església viu contínuament
del sacrifici redemptor, i hi accedeix no tan sols per mitjà d'un
record ple de fe, sinó també amb un contacte actual, ja que
aquest sacrifici es fa present, perpetuant-se sagramentalment en cada comunitat
que l'ofereix per mans del ministre consagrat. D'aquesta manera, l'Eucaristia
aplica als homes d'avui la reconciliació obtinguda per Crist una
vegada per totes per a la humanitat de tots els temps. En efecte, «el
sacrifici de Crist i el sacrifici de l'Eucaristia són, doncs, un
únic sacrifici».(14) Ja ho deia de manera
eloqüent sant Joan Crisòstom: «Nosaltres oferim sempre
el mateix Anyell, i no un avui i demà un altre, sinó sempre
el mateix. Per aquesta raó el sacrifici sempre és només
un [...]. També ara nosaltres oferim aquella víctima, que
es va oferir aleshores i que mai no es consumirà».(15)
La Missa fa present el sacrifici
de la Creu, ni se li afegeix i no el multiplica.(16)
El que es repeteix és la celebració del memorial, la «manifestació
del memorial» (memorialis demonstratio),(17)
per la qual l'únic i definitiu sacrifici redemptor de Crist s'actualitza
sempre en el temps. La naturalesa del sacrifici del Misteri eucarístic
no es pot entendre, doncs, com una cosa a part, independent de la Creu
o amb una referència només indirecta al sacrifici del Calvari.
13. Per la seva relació íntima
amb el sacrifici del Gòlgota, l'Eucaristia és sacrifici en
sentit propi i no només en sentit genèric, com si es tractés
del mer oferiment de Crist als fidels com a aliment espiritual. En efecte,
el do del seu amor i de la seva obediència fins a l'extrem de donar
la vida (cf. Jn 10,17-18) és, en primer lloc, un do al seu Pare.
Certament és un do en favor nostre, més encara, de tota la
humanitat (cf. Mt 26,28; Mc 14,24; Lc 22,20; Jn 10,15), però abans
que res un do al Pare: «un sacrifici que el Pare va acceptar, corresponent
a aquesta donació total del seu Fill que es va fer “obedient fins
a la mort” (Fl 2,8) amb el seu lliurament paternal, és a dir, amb
el do de la vida nova i immortal en la resurrecció».(18)
En lliurar el seu sacrifici a l'Església,
Crist ha volgut a més fer seu el sacrifici espiritual de l'Església,
cridada a oferir-se també ella mateixa, unida al sacrifici de Crist.
Pel que fa als fidels, el Concili Vaticà II ensenya que «en
participar en el sacrifici eucarístic, font i cimal de la vida cristiana,
ofereixen a Déu la víctima divina i s'ofereixen a si mateixos
amb ella».(19)
14. La Pasqua de Crist inclou, amb
la passió i la mort, també la seva resurrecció. És
el que recorda l'aclamació del poble després de la consagració:
«Proclamem la vostra resurrecció». Efectivament, el
sacrifici eucarístic no tan sols fa present el misteri de la passió
i la mort del Salvador, sinó també el misteri de la resurrecció,
que corona el seu sacrifici. És com a vivent i ressuscitat que Crist
en l'Eucaristia es pot fer «pa de vida» (Jn 6,35.48), «pa
viu» (Jn 6,51). Sant Ambròs ho recordava als neòfits,
com una aplicació de l'esdeveniment de la resurrecció a la
seva vida: «Si avui Crist està en tu, Ell ressuscita per a
tu cada dia».(20) Per la seva banda, sant Ciril
d'Alexandria subratllava que la participació en els sants misteris
«és una veritable confessió i memòria que el
Senyor ha mort i ha tornat a la vida per nosaltres i per a benefici nostre».(21)
15. La representació sagramental
a la Santa Missa del sacrifici de Crist, que culmina amb la seva resurrecció,
implica una presència molt especial que –citant les paraules de
Pau VI– «es diu “real” no per exclusió, com si les altres
no fossin “reals”, sinó per antonomàsia, perquè és
substancial, ja que per ella certament es fa present Crist, Déu
i home, en la seva integritat».(22) Es recorda
així la doctrina sempre vàlida del Concili de Trento: «Per
la consagració del pa i del vi es realitza la conversió de
tota la substància del pa en la substància del cos de Crist
Senyor nostre, i de tota la substància del vi en la substància
de la seva sang. Aquesta conversió, pròpia i convenientment,
fou anomernada transsubstanciació per la santa Església Catòlica».(23)
Veritablement, l'Eucaristia és «mysterium fidei»,
misteri que supera el nostre pensament i pot ser acollit només en
la fe, com sovint recorden les catequesis patrístiques sobre aquest
Sagrament diví. «No vegeu –exhorta sant Ciril de Jerusalem–
en el pa i en el vi uns mers elements naturals, perquè el Senyor
ha dit expressament que són el seu cos i la seva sang: la fe us
ho assegura, encara que els sentits us suggereixin una altra cosa».(24)
«Adoro et devote, latens
Deitas», seguirem cantant amb el Doctor Angèlic. Davant
d'aquest misteri d'amor, la raó humana experimenta tota la seva
limitació. Es comprèn com, al llarg dels segles, aquesta
veritat hagi obligat la teologia a fer grans esforços per entendre-la.
Són esforços lloables,
tant més útils i penetrants com millor aconsegueixen conjugar
l'exercici crític del pensament amb la «fe viscuda»
de l'Església, percebuda especialment en el «carisma de la
veritat» del Magisteri i en la «comprensió interna dels
misteris», a la qual arriben sobretot els sants.(25)
La línia fronterera és la que assenyala per Pauo VI: «Tota
explicació teològica que intenti buscar alguna intel·ligència
d'aquest misteri ha de mantenir amb fermesa, per estar d'acord amb la fe
catòlica, que en la realitat objectiva -independentment del nostre
esperit- el pa i el vi han deixat d'existir després de la consagració,
de manera que el Cos i la Sang adorables de Crist Jesús són
els que estan realment davant nostre».(26)
16. L'eficàcia salvadora del
sacrifici es realitza plenament quan es combrega rebent el cos i la sang
del Senyor. De si mateix, el sacrifici eucarístic s'orienta a la
unió íntima de nosaltres, els fidels, amb Crist mitjançant
la comunió: el rebem a Ell mateix, que s'ha ofert per nosaltres;
el seu cos, que Ell ha lliurat per nosaltres en la Creu; la seva sang,
«vessada per tothom en remissió dels pecats» (Mt 26,28).
Recordem les seves paraules: «A mi m'ha enviat el Pare que viu, i
jo visc gràcies al Pare, igualment els qui em mengen a mi viuran
gràcies a mi» (Jn 6,57). Jesús mateix ens assegura
que aquesta unió, que Ell posa en relació amb la vida trinitària,
es realitza efectivament. L'Eucaristia és un banquet veritable,
en el qual Crist s'ofereix com a aliment. Quan Jesús anuncia per
primera vegada aquest menjar, els que el senten es queden sorpresos i confusos,
cosa que obliga el Mestre a recalcar la veritat objectiva de les seves
paraules: «Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home
i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres » (Jn 6,53).
No es tracta d'un aliment metafòric: «La meva carn és
veritable menjar i la meva sang és veritable beguda» (Jn 6,55).
17. Per la comunió del seu
cos i de la seva sang, Crist ens comunica també el seu Esperit.
Escriu sant Efrem: «El pa l'anomenà el seu cos vivent, el
va omplir de si mateix i del seu Esperit [...], i qui el menja amb fe,
menja Foc i Esperit. [...]. Preneu, mengeu-ne tots, i mengeu amb ell l'Esperit
Sant. En efecte, és veritablement el meu cos i el qui en menja viurà
eternament».(27) L'Església demana aquest
do diví, font de tots els altres dons, en l'epiclesi eucarística.
Es llegeix, per exemple, a la Divina Litúrgia de sant Joan Crisòstom:
«Us invoquem, us preguem i us supliquem que envieu el vostre Sant
Esperit sobre tots nosaltres i sobre aquests dons [...] perquè siguin
purificació de l'ànima, remissió dels pecats i comunicació
de l'Esperit Sant per a tots els qui en participen».(28)
I, en el Missal Romà, el celebrant implora que: «Enfortits
amb el Cos i la Sang del vostre Fill i plens del seu Esperit Sant, formem
en Crist un sol cos i un sol esperit».(29) Així,
amb el do del seu cos i la seva sang, Crist fa créixer en nosaltres
el do del seu Esperit, infós ja en el Baptisme i imprès com
a
«segell» en el sagrament de la Confirmació.
18. L'aclamació que el poble
pronuncia després de la consagració es conclou oportunament
manifestant la projecció escatològica que distingeix la celebració
eucarística (cf. 1Co 11,26): «... fins que ell vingui».
L'Eucaristia és tensió cap a la meta, pregustar la joia completa,
promesa per Crist (cf. Jn 15,11); és, d'alguna manera, anticipació
del Paradís i «penyora de la glòria futura».(30)
En l'Eucaristia, tot expressa l'espera confiada: «mentre esperem
l'acompliment de la nostra esperança, la manifestació de
Jesucrist, el nostre Salvador».(31) Qui s'alimenta
de Crist en l'Eucaristia no ha d'esperar el més enllà per
rebre la vida eterna: la posseeix ja en la terra com a primícia
de la plenitud futura, que abastarà l'home en la seva totalitat.
En efecte, en l'Eucaristia rebem també la garantia de la resurrecció
corporal a la fi del món: «Qui menja la meva carn i beu la
meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer
dia» (Jn 6,54). Aquesta garantia de la resurrecció futura
prové del fet que la carn del Fill de l'home, entregada com a menjar,
és el seu cos en l'estat gloriós del ressuscitat. Amb l'Eucaristia
s'assimila, per dir-lo així, el «secret» de la resurrecció.
Per això, sant Ignasi d'Antioquia definia encertadament el pa eucarístic
com a «fàrmac d'immortalitat, antídot contra la mort».(32)
19. La tensió escatològica
suscitada per l'Eucaristia expressa i consolida la comunió amb l'Església
celestial. No és casualitat que en les anàfores orientals
i en les pregàries eucarístiques llatines es recordi sempre
amb veneració la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de Jesucrist,
el nostre Déu i Senyor, els àngels, els sants apòstols,
els gloriosos màrtirs i tots els sants. És un aspecte de
l'Eucaristia que cal destacar: mentre nosaltres celebrem el sacrifici de
l'Anyell, ens unim a la litúrgia celestial, associant-nos amb la
multitud immensa que clama: «La salvació ve del nostre Déu,
que seu al tron, i de l'Anyell» (Ap 7,10). L'Eucaristia és
veritablement una escletxa del cel que s'obre sobre la terra. És
un raig de glòria de la Jerusalem celestial, que penetra en els
núvols de la nostra història i projecta llum sobre el nostre
camí.
20. Una conseqüència
significativa de la tensió escatològica pròpia de
l'Eucaristia és que dóna impuls al nostre camí històric,
posant una llavor de viva esperança en la dedicació quotidiana
de cadascú a les seves pròpies tasques. En efecte, encara
que la visió cristiana fixa la seva mirada en un «cel nou»
i una «terra nova» (Ap 21,1), això no afebleix, sinó
que més aviat estimula el nostre sentit de responsabilitat respecte
a la terra present.(33) Vull destacar-ho amb força
al principi del nou mil·lenni, perquè els cristians se sentin
més compromesos que mai a no descurar els deures de la seva ciutadania
terrenal. Tenen el deure de contribuir a bastir, amb la llum de l'Evangeli,
un món a la mesura de l'home i que respongui plenament al designi
de Déu.
Són molts els problemes que
enterboleixen l'horitzó del nostre temps. Només cal pensar
en la urgència de treballar per la pau, d'establir bases sòlides
per a la justícia i la solidaritat en les relacions entre els pobles,
de defensar la vida humana des de la seva concepció fins al seu
terme natural. I, què hem dir, també, de les tantes contradiccions
d'un món «globalitzat», on els més febles, els
més petits i els més pobres sembla que tinguin poc a esperar?
En aquest món és on ha de florir l'esperança cristiana.
També per això el Senyor ha volgut quedar-se amb nosaltres
en l'Eucaristia, gravant en aquesta presència sacrificial i convivial
la promesa d'una humanitat renovada pel seu amor. És significatiu
que l'Evangeli de Joan, en el punt on els sinòptics narren la institució
de l'Eucaristia, proposa el relat del «lavatori dels peus»,
en el qual Jesús es fa mestre de comunió i de servei (cf.
Jn 13,1-20), il·lustrant-ne així el seu sentit profund. Per
la seva banda, l'apòstol Pablo qualifica com a «indigne»
d'una comunitat cristiana que es participi en el Sopar del Senyor, si es
fa en un context de divisió i indiferència cap als pobres
(Cf. 1Co 11,17.22.27.34).(34)
Anunciar la mort del Senyor «fins
que vingui» (1Co 11,26) comporta per als qui participen en l'Eucaristia
el compromís de transformar la seva vida, perquè tota ella
arribi a ser, en certa manera, «eucarística». Precisament
aquest fruit de transfiguració de l'existència i el compromís
de transformar el món segons l'Evangeli fan resplandir la tensió
escatològica de la celebració eucarística i de tota
la vida cristiana: «Vine, Senyor Jesús!» (Ap 22,20).
CAPÍTOL
II. L'EUCARISTIA EDIFICA L'ESGLÉSIA
21. El Concili Vaticà II ha
recordat que la celebració eucarística és el centre
del procés de creixement de l'Església. En efecte, després
d'haver dit que «l'Església, o el regne de Crist present ja
en misteri, creix visiblement en el món pel poder de Déu»,(35)
com volent respondre a la pregunta: Com creix?, afegeix: «Sempre
que se celebra a l'altar el sacrifici de la creu, en el qual Crist, la
nostra Pasqua, va ser immolat (1Co 5,7), es realitza l'obra de la nostra
redempció. El sagrament del pa eucarístic significa i alhora
realitza la unitat dels creients, que formen un sol cos en Crist (cf. 1Co
10,17)».(36)
Hi ha un influx causal de l'Eucaristia
a l'origen mateix de l'Església. Els evangelistes precisen que van
ser els Dotze, els apòstols, els qui es van reunir amb Jesús
a l'Últim Sopar (cf. Mt 26,20; Mc 14,17; Lc 22,14). És un
detall de gran importància, perquè els apòstols «van
ser la llavor del nou Israel i alhora l'origen de la jerarquia sagrada».(37)
En oferir-los el seu cos i la seva sang com a aliment, Crist els va implicar
misteriosament en el sacrifici que hauria de consumar-se poques hores més
tard al Calvari. Anàlogament a l'aliança del Sinaí,
segellada amb el sacrifici i l'aspersió amb la sang,(38)
els gestos i les paraules de Jesús a l'Últim Sopar van fundar
la nova comunitat mesiànica, el Poble de la nova Aliança.
Els apòstols, en acceptar
la invitació de Jesús al Cenacle: «Preneu, mengeu-ne...
Beveu-ne tots...» (Mt 26,26.27), van entrar per vegada primera en
comunió sagramental amb Ell. Des d'aquell moment, i fins al final
dels segles, l'Església s'edifica a través de la comunió
sagramental amb el Fill de Déu immolat per nosaltres: «Feu
això, que és el meu memorial... Cada vegada que en beureu,
feu això, que és el meu memorial» (1Co 11, 24-25; cf.
Lc 22,19).
22. La incorporació a Crist,
que té lloc per mitjà del Baptisme, es renova i es consolida
contínuament amb la participació en el Sacrifici eucarístic,
sobretot quan aquesta és plena mitjançant la comunió
sagramental. Podem dir que no tan sols cadascun de nosaltres rep Crist,
sinó que també Crist ens rep a cadascun de nosaltres. Ell
estreny la seva amistat amb nosaltres: «Vosaltres sou els meus amics»
(Jn 15,14). Més encara, nosaltres vivim gràcies a Ell: «el
qui em mengi a mi viurà gràcies a mi» (Jn 6,57). En
la comunió eucarística es realitza de manera sublim que Crist
i el deixeble «estiguin» l'un en l'altre: «Estigueu en
mi, i jo estaré en vosaltres» (Jn 15,4).
En unir-se a Crist, en comptes de
tancar-se en si mateix, el Poble de la nova Aliança es converteix
en «sagrament» per a la humanitat,(39) en
signe i instrument de la salvació, en obra de Crist, en llum del
món i sal de la terra (cf. Mt 5,13-16), per a la redempció
de tots.(40) La missió de l'Església continua
la de Crist: «Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio
a vosaltres» (Jn 20,21). Per tant, l'Església rep la força
espiritual necessària per acomplir la seva missió perpetuant
en l'Eucaristia el sacrifici de la Creu i combregant el cos i la sang de
Crist. Així, l'Eucaristia és la font i alhora el cimal de
tota l'evangelització, ja que el seu objectiu és la comunió
dels homes amb Crist i, en Ell, amb el Pare i amb l'Esperit Sant.(41)
23. Amb la comunió eucarística,
l'Església consolida també la seva unitat com a cos de Crist.
Sant Pau es refereix a aquesta eficàcia unificadora de la participació
en el banquet eucarístic quan escriu als Corintis: «El pa
que partim, no és comunió amb el cos de Crist? El pa és
un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un
sol cos, ja que tots participem d'aquest únic pa» (1Co 10,16-17).
El comentari de sant Joan Crisòstom és detallat i profund:
«Què és, en efecte, el pa? És el cos de Crist.
En què es transformen els qui el reben? En cos de Crist; però
no en molts cossos sinó en un de sol. En efecte, com el pa només
és un, per més que estigui compost de molts grans de blat
i aquests es trobin en ell, encara que no es vegin, de manera que la seva
diversitat desapareix en virtut de la seva perfecta fusió, també
nosaltres estem units recíprocament els uns als altres i, tots junts,
amb Crist».(42) L'argumentació és
concloent: la nostra unió amb Crist, que és do i gràcia
per a cadascun, fa que en Ell estiguem associats també a la unitat
del seu cos, que és l'Església. L'Eucaristia consolida la
incorporació a Crist, establerta en el Baptisme mitjançant
el do de l'Esperit (cf. 1 Co 12, 13.27).
L'acció conjunta i inseparable
del
Fill i de l'Esperit Sant, que és a l'origen de l'Església,
de la seva constitució i de la seva permanència, continua
en l'Eucaristia. D'això n'és ben conscient l'autor de la
Litúrgia
de sant Jaume: a l'epiclesi de l'anàfora es prega a Déu
Pare que enviï l'Esperit Sant sobre els fidels i sobre els dons, perquè
el cos i la sang de Crist «serveixin a tots els qui hi participen
[...] per a la santificació de les ànimes i dels cossos».(43)
L'Església és reforçada pel diví Paràclit
a través la santificació eucarística dels fidels.
24. El do de Crist i del seu Esperit
que rebem en la comunió eucarística satisfà amb plenitud
sobreabundant els anhels d'unitat fraterna que alberga el cor de l'home
i, al mateix temps, eleva l'experiència de fraternitat, pròpia
de la participació comuna en la mateixa taula eucarística,
molt per damunt de la simple experiència humana del convit. Mitjançant
la comunió del cos de Crist, l'Església assoleix cada vegada
més profundament el seu ésser «en Crist com a sagrament
o signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de
la unitat de tot el gènere humà».(44)
A la llavor de la disgregació
entre els homes, que l'experiència quotidiana demostra que està
tan arrelada en la humanitat a causa del pecat, es contraposa la força
generadora d'unitat del cos de Crist. L'Eucaristia, construint l'Església,
precisament per això crea comunitat entre els homes.
25. El culte que es fa a l'Eucaristia
fora de la Missa és d'un valor inestimable en la vida de l'Església.
Aquest culte està estretament unit a la celebració del Sacrifici
eucarístic. La presència de Crist sota les sagrades espècies
que es conserven després de la Missa –presència que dura
mentre subsisteixin les espècies del pa i del vi–,(45)
deriva de la celebració del Sacrifici i tendeix a la comunió
sacramental i espiritual.(46) Correspon als pastors de
promoure, àdhuc amb el testimoniatge personal, el culte eucarístic,
particularment l'exposició del Santíssim Sagrament i l'adoració
de Crist present sota les espècies eucarístiques.(47)
És bonic d'estar amb Ell i,
reclinats sobre el seu pit com el deixeble que Jesús estimava (cf.
Jn 13,25), palpar l'amor infinit del seu cor. Si el cristianisme s'ha de
distingir, al nostre temps, sobretot per l' «art de l'oració»,(48)
com no hem de sentir una necessitat renovada d'estar llargues estones en
conversa espiritual, en adoració silenciosa, en actitud d'amor,
davant de Crist present al Santíssim Sagrament? Quantes vegades,
estimats germans i germanes, he fet aquesta experiència i hi he
trobat força, consol i suport!
Molts sants ens han donat exemple
d'aquesta pràctica, que el Magisteri ha lloat i recomana repetidament.(49)
De manera particular s'hi va distingir sant Alfons Maria de Ligori, que
va escriure: «Entre totes les devocions, la d'adorar Jesús
sagramentat és la primera, després dels sagraments, i la
més estimada per Déu i la més útil per a nosaltres».(50)
L'Eucaristia és un tresor inestimable; no tan sols celebrar-la,
sinó també estar-hi al davant fora de la Missa ens dóna
la posibílidad d'arribar a la font mateixa de la gràcia.
Una comunitat cristiana que vulgui ser més capaç de contemplar
el rostre de Crist, en l'esperit que he suggerit en les cartes apostòliques
Novo
millennio ineunte i Rosarium Virginis
Mariae, ha de desenvolupar també aquest aspecte del culte
eucarístic, en el qual es prolonguen i es multipliquen els fruits
de la comunió del cos i la sang del Senyor.
CAPÍTOL
III. L'APOSTOLICITAT DE L'EUCARISTIA I DE L'ESGLÉSIA
26. Com he recordat abans, si l'Eucaristia
edifica l'Església i l'Església fa l'Eucaristia, es dedueix
que hi ha una relació molt estreta entre l'una i l'altra. Això
és tan cert que ens permet aplicar al Misteri eucarístic
el que diem de l'Església quan, en el símbol nicenoconstantinopolità,
la confessem «una, santa, catòlica i apostòlica».
També l'Eucaristia és una i catòlica. És també
santa; més encara, és el Santíssim Sagrament. Però
ara volem adreçar la nostra atenció principalment a la seva
apostolicitat.
27. El Catecisme de l'Església
Catòlica, quan explica que l'Església és apostòlica,
és a dir, basada en els apòstols, es refereix a un triple
sentit de l'expressió. D'una banda, «fou i resta edificada
sobre “el fonament dels apòstols” (Ef 2,20), testimonis escollits
i enviats en missió pel propi Crist».(51)
També els apòstols es troben en el fonament de l'Eucaristia,
no perquè el sagrament no parteixi de Crist mateix, sinó
perquè ha estat confiat als apòstols per Jesús i transmès
per ells i els seus successors fins a nosaltres. L'Església celebra
l'Eucaristia al llarg dels segles precisament com a continuïtat
de l'acció dels apòstols, obedients al mandat del Senyor.
El segon sentit de l'apostolicitat
de l'Església que indica el Catecisme és que «guarda
i transmet, amb l'ajuda de l'Esperit Sant que l'habita, l'ensenyament,
el bon dipòsit, les sanes paraules escoltades dels apòstols».(52)
També en aquest segon sentit l'Eucaristia és apostòlica,
perquè se celebra de conformitat amb la fe dels apòstols.
En la història bimilenaria del Poble de la nova Aliança,
el Magisteri eclesiàstic ha precisat en moltes ocasions la doctrina
eucarística, fins i tot en el que pertoca a la terminologia exacta,
precisament per salvaguardar la fe apostòlica en aquest misteri
excels. Aquesta fe resta inalterada i és essencial per a l'Església
que així perduri.
28. Finalment, l'Església
és apostòlica en el sentit que «continua essent ensenyada,
santificada i dirigida pels apòstols fins que Crist vingui, gràcies
a aquells que els succeeixen en el seu ministeri pastoral: el col·legi
dels bisbes, assistits pels preveres, juntament amb el successor de Pere
i Summe Pastor de l'Església».(53) La successió
dels apòstols en la missió pastoral comporta necessàriament
el sagrament de l'Ordre, és a dir, la sèrie ininterrompuda,
que es remunta fins als orígens, d'ordenacions episcopals vàlides.(54)
Aquesta successió és essencial perquè hagi Església
en sentit propi i ple.
L'Eucaristia expressa també
aquest sentit de l'apostolicitat. En efecte, com ensenya el Concili Vaticà
II, els fidels «participen en la celebració de l'Eucaristia
en virtut del seu sacerdoci real»,(55) però
és el sacerdot ordenat qui «realitza com a representant de
Crist el sacrifici eucarístic i l'ofereix a Déu en nom de
tot el poble».(56) Per això el Missal
Romà prescriu que és únicament el sacerdot qui
pronuncia la pregària eucarística, mentre que el poble de
Déu s'hi afegeix amb fe i en silenci.(57)
29. L'expressió, emprada repetidament
pel Concili Vaticà II, segons la qual el sacerdot ordenat «realitza
com a representant de Crist el sacrifici eucarístic»,(58)
estava ja bé arrelada en l'ensenyament pontifici.(59)
Com he tingut ocasió d'aclarir en una altra ocasió, in
persona Christi «vol dir més que “en nom de” o “en lloc
de” Crist. “In persona”, és a dir, en identificació
específica, sagramental amb el “summe i etern Sacerdot”, que és
l'autor i el subjecte principal del seu propi sacrifici, en el qual, en
veritat, no pot ser substituït per ningú».(60)
El ministeri dels sacerdots, en virtut dal sagrament de l'Ordre, en l'economia
de salvació volguda per Crist, manifesta que l'Eucaristia celebrada
per ells és un do que supera radicalment la potestat de l'assemblea
i és insubstituïble en qualsevol cas per unir vàlidament
la consagració eucarística al sacrifici de la Creu i a l'Últim
Sopar.
L'assemblea que es reuneix per celebrar
l'Eucaristia necessita absolutament, perquè sigui realment assemblea
eucarística, un sacerdot ordenat que la presideixi. D'altra banda,
la comunitat no està capacitada per donar-se, per si sola, el ministre
ordenat. Aquest és un do que rep a través de la successió
episcopal, que es remunta als apòstols. És el bisbe qui estableix
un nou prevere, mitjançant el sagrament de l'Ordre, atorgant-li
el poder de consagrar l'Eucaristia. Perquè «el misteri eucarístic
no la pot celebrar cap comunitat si no és per mitjà d'un
sacerdot ordenat, com ha ensenyat expressament el Concili del Laterà
IV.(61)
30. Tant aquesta
doctrina de l'Església catòlica sobre el ministeri
sacerdotal en relació amb l'Eucaristia, com la referent al sacrifici
eucarístic, han estat objecte en les últimes dècades
d'un diàleg fecund en l'àmbit de l'activitat ecumènica.
Hem de donar gràcies a la Santísima Trinitat perquè,
en aquest sentit, s'han fet progressos i acostaments significatius, que
ens fan esperar en un futur que es comparteixi plenament la fe. Encara
continua essent del tot vàlida l'observació del Concili sobre
les comunitats eclesials sorgides a l'occident des del segle XVI fons ara
i separades de l'Església catòlica: «Les comunitats
eclesials separades, encara que els manqui la unitat plena amb nosaltres
que prové del baptisme, i encara que creguem que, sobretot per la
falta del sagrament de l'Ordre, no han conservat la substància genuïna
i íntegra del Misteri eucarístic, tanmateix, en commemorar
en la Santa Cena la mort i la resurrecció del Senyor professen que
en la comunió de Crist se significa la vida, i n'esperen la vinguda
gloriosa».(62)
Els fidels catòlics, doncs,
àdhuc respectant les conviccions religioses d'aquests germans separats,
s'han d'abstenir de participar en la comunió distribuïda en
les seves celebracions, per no avalar una ambigüitat sobre la naturalesa
de l'Eucaristia i, per tant, faltar al deure de fer un testimoniatge clar
de la veritat. Això alentiria el camí cap a la plena unitat
visible. Semblantment, no es pot pensar a substituir la santa Missa dominical
amb celebracions ecumèniques de la Paraula o amb trobades d'oració
en comú amb cristians membres d'aquestes comunitats eclesials, o
bé amb la participació en el seu servei litúrgic.
Aquestes celebracions i trobades, lloables en si mateixes en circumstàncies
oportunes, si bé preparen per a la anhelada comunió total,
fins i tot l'eucarística, no poden reemplaçar-la.
El fet que el poder de consagrar
l'Eucaristia hagi estat confiat només als bisbes i als preveres
no significa cap menysteniment envers la resta del Poble de Déu,
ja que la comunió de l'únic cos de Crist que és l'Església
és un do que redunda en benefici de tots.
31. Si l'Eucaristia és el
centre i el cimal de la vida de l'Església, també ho és
del ministeri sacerdotal. Per això, amb ànim agraït
a Jesucrist, Senyor nostre, reitero que l'Eucaristia «és la
raó de ser principal i central del sagrament del sacerdoci, nascut
efectivament en el moment de la institució de l'Eucaristia i alhora
que ella».(63)
Les activitats pastorals del prevere
són múltiples. Si es pensa, a més, en les condicions
socials i culturals del món actual, és fàcil entendre
que està molt sotmès al perill de la dispersió pel
gran nombre de tasques diferents. El Concili Vaticà II ha identificat
en la caritat pastoral el vincle que dóna unitat a la seva vida
i a les seves activitats. Aquesta –afegeix el Concili– «brolla, sobretot,
del sacrifici eucarístic, que per això és el centre
i l'arrel de tota la vida del prevere».(64) S'entén,
doncs, la importància que té per a la vida espiritual del
sacerdot, i per al bé de l'Església i del món, que
posi en pràctica la recomanació conciliar de celebrar quotidianament
l'Eucaristia, «la qual, encara que els fidels no puguin ser presents,
és certament una acció de Crist i de l'Església».(65)
D'aquesta manera, el sacerdot serà capaç de sobreposar-se
cada dia a qualsevol tensió que el porti a la dispersió,
i trobarà en el sacrifici eucarístic, veritable centre de
la seva vida i del seu ministeri, l'energia espiritual necessària
per afrontar les diverses activitats pastorals. Cada dia serà, així,
veritablement eucarístic.
Del caràcter central de l'Eucaristia
en la vida i en el ministeri dels sacerdots es deriva també el lloc
central que ocupa en la pastoral de les vocacions sacerdotals. Abans que
res, perquè la pregària per les vocacions hi troba la màxima
unió amb l'oració de Crist, summe i etern sacerdot; però
també perquè la diligència i la cura dels sacerdots
en el ministeri eucarístic, juintament amb la promoció de
la participació conscient, activa i profitosa dels fidels en l'Eucaristia,
és un exemple eficaç i un incentiu a la resposta generosa
dels joves a la crida de Déu. Ell se serveix sovint de l'exemple
de la caritat pastoral fervent d'un sacerdot per sembrar i desenvolupar
en el cor del jove la llavor de la crida al sacerdoci.
32. Tot això demostra que
és dolorosa i anormal la situació d'una comunitat cristiana
que, tot i que podria ser, pel nombre i la varietat de fidels, una parròquia,
no disposa d'un sacerdot que la guiï. En efecte, la parròquia
és una comunitat de batejats que expressen i confirmen la seva identitat
principalment per la celebració del sacrifici eucarístic.
Però això requereix la presència d'un prevere, l'únic
a qui correspon d'oferir l'Eucaristia in persona Christi. Quan la
comunitat no té sacerdot, certament aquesta manca s'ha de pal·liar
d'alguna manera, amb la finalitat que continuïn les celebracions dominicals;
en aquests casos, els religiosos i els laics que animen l'oració
dels seus germans i germanes exerceixen de manera lloable el sacerdoci
comú de tots els fidels, basat en la gràcia del baptisme.
Però aquestes solucions s'han de considerar únicament provisionals,
mentre la comunitat espera l'arribada d'un sacerdot.
El fet que aquestes celebracions
siguin incompletes des del punt de vista sagramental ha d'impulsar abans
de res tota la comunitat a demanar amb més fervor que el Senyor
«enviï obrers als seus sembrats» (Mt 9,38); i també
l'ha d'estimular a portar a terme una pastoral vocacional adequada, sense
cedir a la temptació de buscar solucions que comportin una reducció
de les qualitats morals i formatives requerides per als candidats al sacerdoci.
33. Quan, per escassesa de sacerdots,
es confia a fidels no ordenats una participació en la cura pastoral
d'una parròquia, aquests han de tenir present que, com ensenya el
Concili Vaticà II, «no es construeix cap comunitat cristiana
si aquesta no té com a arrel i centre la celebració de la
sagrada Eucaristia».(66) Per tant, han de considerar
com a tasca pròpia el fet de mantenir viva en la comunitat una veritable
«fam» de l'Eucaristia, que dugui a no perdre cap ocasió
per fer la celebració de la Missa, fins i tot aprofitant la presència
ocasional d'un sacerdot que no estigui impedit pel dret de l'Església
a celebrar-la.
CAPÍTOL
IV. EUCARISTIA I COMUNIÓ ECLESIAL
34. L'any 1985, l'Assemblea extraordinària
del Sínode dels Bisbes va reconèixer en l'«eclesiologia
de comunió» la idea central i fonamental dels documents del
Concili Vaticà II.(67) L'Església, mentre
pelegrina aquí a la terra, està cridada a mantenir i a promoure
tant la comunió amb el Déu trinitari com la comunió
entre els fidels. Per a això, compta amb la Paraula i els Sagraments,
sobretot l'Eucaristia, de la qual «viu i es desenvolupa constantment»,(68)
i en la qual, alhora, s'expressa a si mateixa. No és casualitat
que el terme comunió s'hagi convertit en un dels noms específics
d'aquest sublim Sagrament.
L'Eucaristia es manifesta, doncs,
com a culminació de tots els sagraments, per tal com duu a perfecció
la comunió amb Déu Pare, mitjançant la identificació
amb el Fill Unigènit, per obra de l'Esperit Sant. Un insigne escriptor
de la tradició bizantina va expressar aquesta veritat amb agudesa
de fe: en l'Eucaristia, «amb preferència respecte als altres
sagraments, el misteri [de la comunió] és tan perfecte que
condueix a la cúspide de tots els béns: en ella culmina tot
desig humà, perquè amb ella arribem a Déu i Déu
s'uneix a nosaltres amb la unió més perfecta».(69)
Precisament per això és convenient conrear en l'ànim
el desig constant del Sagrament eucarístic. D'aquí ha nascut
la pràctica de la «comunió espiritual», feliçment
difosa des de fa segles en l'Església i recomanada per sants mestres
de vida espiritual. Santa Teresa de Jesús va escriure: «Quan
[...] no combregueu ni oïu missa, podeu combregar espiritualment,
cosa que és de molt gran profit [...], perquè així
en vosaltres s'imprimeix molt de l'amor del Senyor».(70)
35. La celebració de l'Eucaristia,
però, no pot ser el punt de partida de la comunió, que ja
es pressuposa que existeix, amb vista a consolidar-la i dur-la a perfecció.
El Sagrament expressa aquest vincle de comunió, ja sigui en la dimensió
invisible que, en Crist i per l'acció de l'Esperit Sant, ens uneix
al Pare i entre nosaltres, o bé en la dimensió visible, que
implica la comunió en la doctrina dels apòstols, en els sagraments
i en l'ordre jeràrquic. La relació íntima entre els
elements invisibles i els visibles de la comunió eclesial és
constitutiva de l'Església com a sagrament de salvació.(71)
Només en aquest context té lloc la celebració legítima
de l'Eucaristia i la veritable participació en ella. Per tant, és
una exigència intrínseca a l'Eucaristia que se celebri en
la comunió i, concretament, en la integritat de tots els seus vincles.
36. La comunió invisible,
tot i ser per naturalesa un creixement, suposa la vida de gràcia,
per mitjà de la qual esdevenim «partícips de la naturalesa
divina» (2Pe 1,4), com també la pràctica de les virtuts
de la fe, l'esperança i la caritat. En efecte, només d'aquesta
manera s'obté una comunió veritable amb el Pare, el Fill
i l'Esperit Sant. No basta la fe, sinó que cal perseverar en la
gràcia santificant i en la caritat, estant en el si de l'Església
amb el «cos» i amb el «cor»;(72)
és a dir, fa falta, per dir-lo amb paraules de sant Pau, «la
fe que actua per l'amor» (Ga 5,6).
La integritat dels vincles invisibles
és un deure moral ben precís del cristià que vulgui
participar plenament en l'Eucaristia combregant amb el cos i la sang de
Crist. El mateix apòstol crida l'atenció sobre aquest deure
amb l'advertiment següent: «que cadascú s'examini a si
mateix, abans de menjar el pa i beure la copa» (1Co 11,28). Sant
Joan Crisòstom, amb la força de la seva eloqüència,
exhorta els fidels: «També jo alço la veu, suplico,
demano i exhorto efusivament a no assseure's en aquesta sagrada taula amb
una consciència tacada i corrompuda. Fer això, en efecte,
mai no es podrà anomenar comunió, per més que toquem
mil vegades el cos del Senyor, sinó condemna, turment i un càstig
més gran».(73)
Precisament en aquest sentit, el
Catecisme de l'Església Catòlica estableix: «Qui té
consciència d'estar en pecat greu ha de rebre el sagrament de la
Reconciliació abans d'apropar-se a combregar».(74)
Per tant, vull reiterar que està vigent, i ho estarà sempre
en l'Església, la norma amb la qual el Concili de Trento va concretar
l'exhortació severa de l'apòstol Pau, en afirmar que, per
rebre dignament l'Eucaristia, «li ha de precedir la confessió
dels pecats, quan un és conscient de pecat mortal».(75)
37. L'Eucaristia i la Penitència
són dos sagraments estretament vinculats entre si. Si Eucaristia
fa present el sacrifici redemptor de la Creu, perpetuant-lo sagramentalment,
és que d'això se'n deriva una exigència contínua
de conversió, de resposta personal a l'exhortació que sant
Pau adreçava als cristians de Corint: «Us ho demanem en nom
de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!» (2Co 5,20). Així
doncs, si el cristià té consciència d'un pecat greu
està obligat a seguir l'itinerari penitencial, mitjançant
el sagrament de la Reconciliació, per tal d'accedir a la participació
plena en el sacrifici eucarístic.
El judici sobre l'estat de gràcia,
òbviament, correspon solament a l'interessat, perquè es tracta
d'una valoració de consciència. Tanmateix, en els casos d'un
comportament extern greu, manifestament i constantment contrari a la norma
moral, l'Església, en la seva cura pastoral per al bon ordre comunitari
i per respecte al Sagrament, no es pot mostrar indiferent. A aquesta situació
de manifesta indisposició moral es refereix la norma del Codi de
Dret Canònic que no permet l'admissió a la comunió
eucarística als qui «obstinadament persisteixin en un pecat
greu manifest».(76)
38. La comunió eclesial, com
abans he recordat, és també visible i es manifesta en els
llaços vinculants que el Concili mateix enumera quan diu: «Estan
plenament incorporats a la societat que és l'Església aquells
que, tenint l'Esperit de Crist, accepten íntegrament la seva constitució
i tots els mitjans de salvació establerts en ella i estan units,
en la seva estructura visible, a Crist, que la regeix per mitjà
del Summe Pontífex i dels bisbes, mitjançant els llaços
de la professió de fe, dels sagraments, del govern eclesiàstic
i de la comunió».(77)
L'Eucaristia, essent la suprema manifestació
sagramental de la comunió en l'Església, exigeix que se celebri
en un context d'integritat dels vincles de comunió, fins i tot els
externs. De manera especial, atès que és «com la consumació
de la vida espiritual i la finalitat de tots els sagraments»,(78)
requereix que els llaços de la comunió en els sagraments
siguin reals, particularment pel que fa al Baptisme i a l'Ordre sacerdotal.
No es pot donar la comunió a una persona no batejada o que rebutgi
la veritat íntegra de fe sobre el Misteri eucarístic. Crist
és la veritat i dóna testimoniatge de la veritat (cf. Jn
14,6; 18,37); el Sagrament del seu cos i la seva sang no permet ficcions.
39. A més, atès el
caràcter mateix de la comunió eclesial i la relació
que hi té el sagrament de l'Eucaristia, cal recordar que «el
sacrifici eucarístic, per bé que sempre se celebri en una
comunitat particular, no és mai la celebració d'aquesta sola
comunitat: en efecte, aquesta, en rebre la presència eucarística
del Senyor, rep el do complet de la salvació, i es manifesta així,
tot i la seva permanent particularitat visible, com a imatge i veritable
presència de l'Església una, santa, catòlica i apostòlica».(79)
D'aquí es deriva que una comunitat realment eucarística no
es pot tancar en si mateixa, com si fos autosuficient, sinó que
s'ha de mantenir en sintonia amb totes les altres comunitats catòliques.
La comunió eclesial de l'assemblea
eucarística és comunió amb el bisbe propi i amb el
Pontífex Romà. En efecte, el bisbe és el principi
visible i el fonament de la unitat en la seva Església particular.(80)
Per tant, seria una gran incongruència que el sagrament per excel·lència
de la unitat de l'Església fos celebrat sense una veritable comunió
amb el bisbe. Sant Ignasi d'Antioquia escrivia: «es considerarà
segura l'Eucaristia que es realitzi d'acord amb el bisbe o qui ell hagi
encarregat».(81) Així mateix, atès
que «el Pontífex Romà, com a successor de Pere, és
el el principi i el fonament perpetu i visible de la unitat, tant dels
bisbes com de la comunitat dels fidels»,(82) la
comunió amb ell és una exigència intrínseca
de la celebració del sacrifici eucarístic. D'aquí
la gran veritat expressada de diverses maneres en la Litúrgia: «Tota
celebració de l'Eucaristia es realitza en unió no tan sols
amb el propi bisbe sinó també amb el Papa, amb l'ordre episcopal,
amb tot el clergat i amb el poble sencer. Tota celebració vàlida
de l'Eucaristia expressa aquesta comunió universal amb Pere i amb
l'Església universal, o la reclama objectivament, com en el cas
de les esglésies cristianes separades de Roma».(83)
40. L'Eucaristia
crea comunió i educa a la comunió. Sant Pau manifestava als
fidels de Corint el gran contrast de les seves divisions en les assemblees
eucarístiques amb el que estaven celebrant, el Sopar del Senyor.
Per això, l'apòstol els convidava a reflexionar sobre la
veritable realitat de l'Eucaristia amb la finalitat de fer-los tornar a
l'esperit de comunió fraterna (cf. 1Co 11,17-34). Sant Agustí
es va fer ressò d'aquesta exigència de manera eloqüent
quan, recordant les paraules de l'apòstol: «Vosaltres formeu
el cos de Crist i cadascú n'és un membre» (1Co 12,27),
observava: «Si vosaltres sou el cos i els membres de Crist, sobre
la taula del Senyor està el misteri que sou vosaltres mateixos i
rebeu el misteri que sou vosaltres».(84) I, a partir
d'aquesta constatació, concloïa: «Crist el Senyor [...]
va consagrar a la seva taula el misteri de la nostra pau i unitat. El qui
rep el misteri de la unitat i no posseeix el vincle de la pau, no rep un
misteri per al seu propi profit, sinó un testimoniatge en contra
d'ell».(85)
41. Aquesta eficàcia peculiar
per promoure la comunió, pròpia de l'Eucaristia, és
un dels motius de la importància de la Missa dominical. Sobre ella
i sobre les raons per les quals és fonamental per a la vida de l'Església
i de cadascun dels fidels, m'he parlat a la carta apostòlica sobre
la santificació del diumenge Dies Domini,(86)
i, a més, he recordat que participar a la Missa és una obligació
per als fidels, llevat que hi tinguin un impediment greu, cosa que imposa
als pastors el deure corresponent d'oferir a tots la possibilitat efectiva
de complir aquest precepte.(87) Més recentment,
a la carta apostòlica Novo millennio
ineunte, en traçar el camí pastoral de l'Església
al començament del tercer mil·lenni, he volgut donar un relleu
particular a l'Eucaristia dominical, subratllant la seva eficàcia
creadora de comunió: L'Eucaristia –deia– «és el lloc
privilegiat on la comunió és anunciada i conreada constantment.
Precisament per mitjà de la participació eucarística,
el dia del Senyor es converteix també en el dia de l'Església,
que pot acomplir així de manera eficaç el seu paper de sagrament
d'unitat».(88)
42. La salvaguardia i la promoció
de la comunió eclesial és una tasca de tots els fidels, que
troben en l'Eucaristia, com a sagrament de la unitat de l'Església,
un camp d'aplicació especial. Més concretament, aquesta tasca
pertoca amb particular responsabilitat als pastors de l'Església
cadascun en el propi grau i segons el propi ofici eclesiàstic. Per
tant, l'Església ha donat normes que s'orienten a afavorir la participació
freqüent i profitosa dels fidels a la taula eucarística i,
al mateix temps, a determinar les condicions objectives en les quals no
s'ha d'administrar la comunió. La cura a procurar una observança
fidel d'aquestes normes es converteix en expressió efectiva d'amor
cap a l'Eucaristia i cap a l'Església.
43. En considerar l'Eucaristia com
a sagrament de la comunió eclesial, hi ha un argument que, per la
seva importància, no es pot ometre: em refereixo a la seva relació
amb el compromís ecumènic. Tots nosaltres hem d'agrair a
la Santísima Trinitat que, en aquestes darreres dècades,
molts fidels d'arreu del món s'hagin sentit atrets pel desig ardent
de la unitat entre tots els cristians. El Concili Vaticà II, al
començament del Decret sobre l'ecumenisme, reconeix en això
un do especial de Déu.(89) Ha estat una gràcia
eficaç, que ha fet emprendre el camí de l'ecumenisme tant
als fills de l'Església catòlica com als nostres germans
de les altres esglésies i comunitats eclesials.
L'aspiració a la fita de la
unitat ens impulsa a adreçar l'esguard vers l'Eucaristia, que és
el sagrament suprem de la unitat del Poble de Déu, per tal com n'és
l'expressió apropiada i la font insuperable.(90)
En la celebració del sacrifici eucarístic l'Església
eleva la seva pregària a Déu, Pare de misericòrdia,
perquè concedeixi als seus fills la plenitud de l'Esperit Sant,
de manera que arribin a ser en Crist un sol un cos i un sol esperit.(91)
Presentant aquesta súplica al Pare de la llum, de qui prové
«tot el que rebem de bo, tot do perfecte» (Jm 1,17), l'Església
creu en la seva eficàcia i, per això resa en unió
amb Crist, el seu cap i espòs, que fa seva la súplica de
l'esposa unint-la a la del seu sacrifici redemptor.
44. Precisament perquè la
unitat de l'Església, que l'Eucaristia realitza mitjançant
el sacrifici i la comunió en el cos i la sang del Senyor, exigeix
inrenunciablement la comunió plena en els vincles de la professió
de fe, dels sagraments i del govern eclesiàstic, no és possible
concelebrar la mateixa litúrgia eucarística fins que no es
restableixi la integritat d'aquests vincles. Una concelebració sense
aquestes condicions no seria un mitjà vàlid, i podria convertir-se
més aviat en un obstacle per a la consecució de la comunió
plena, amagant el sentit de la distància que hi havia fins arribar
a la meta i introduint o ocultant ambigüitats sobre una o altra veritat
de fe. El camí cap a la unitat plena no es pot fer si no és
en la veritat. En aquest punt, la prohibició continguda a la llei
de l'Església no permet incerteses,(92) en obediència
a la norma moral proclamada pel Concili Vaticà II.(93)
De tota manera, vull reiterar el
que afegia a la carta encíclica Ut unum sint, després
d'afirmar la impossibilitat de compartir l'Eucaristia: «Tanmateix,
tenim l'ardent desig de celebrar junts l'única Eucaristia del Senyor,
i aquest desig és ja una lloança comuna, una mateixa imploració.
Junts ens adrecem al Pare i ho fem cada vegada més “amb un mateix
cor”».(94)
45. Si en cap cas és legítima
la concelebració si hi manca la comunió plena, no succeeix
el mateix pel que fa a l'administració de l'Eucaristia, en circumstàncies
especials, a persones que pertanyin a esglésies o a comunitats eclesials
que no estiguin en comunió plena amb l'Església catòlica.
En efecte, en aquest cas l'objectiu és satisfer una greu necessitat
espiritual per a la salvació eterna dels fidels, considerats singularment,
i no realitzar una intercomunió, que no és possible mentre
no s'hagin restablert del tot els vincles visibles de la comunió
eclesial.
En aquest sentit, es va moure el
Concili Vaticà II, en fixar el comportament que cal tenir envers
els orientals que, trobant-se de bona fe separats de l'Església
catòlica, estan ben disposats i demanen espontàniament rebre
l'eucaristia del ministre catòlic.(95) Aquesta
manera d'actuar ha estat ratificada després per ambdós codis,
en els quals també es contempla, amb les adaptacions oportunes,
també el cas dels cristians no orientals que no estan en comunió
plena amb l'Església catòlica.(96)
46. A l'encíclica Ut unum
sint, jo mateix he manifestat estima per aquesta normativa, que permet
atendre a la salvació de les ànimes amb el discerniment oportú:
«És motiu d'alegria recordar que els ministres catòlics
poden, en determinats casos particulars, administrar els sagraments de
l'Eucaristia, de la Penitència i de la Unció dels malalts
a d'altres cristians que no estiguin en comunió plena amb l'Església
catòlica, però que desitgin vivament rebre'ls, els demanin
lliurement i manifestin la fe que l'Església catòlica confessa
en aquests sagraments. Recíprocament, en determinats casos i per
circumstàncies particulars, també els catòlics poden
sol·licitar els mateixos sagraments als ministres d'aquelles esglésies
que siguin vàlids».(97)
Cal fixar-se bé en aquestes
condicions, que són inderogables, encara que es tracti de casos
particulars i determinats, ja que el rebuig d'una o més veritats
de fe sobre aquests sagraments i, entre elles, la que fa referència
a la necessitat del sacerdoci ministerial perquè siguin vàlids,
fa que el sol·licitant no estigui disposat degudament perquè
li siguin administrats legítimament. I també al revés,
un fidel catòlic no pot combregar en una comunitat mancada del vàlid
sagrament de l'Ordre.(98)
L'observança fidel del conjunt
de les normes establertes sobre aquesta matèria(99)
és manifestació i alhora garantia d'amor a Jesucrist en el
Santíssim Sagrament i als germans de les altres confessions cristianes,
als quals es ls deu el testimoniatge de la veritat, i també a la
causa mateixa de la promoció de la unitat.
CAPÍTOL
V. EL DECÒRUM DE LA CELEBRACIÓ EUCARÍSTICA
47. Qui llegeix el relat de la institució
eucarística als evangelis sinòptics queda impressionat per
la senzillesa i alhora la «gravetat» amb què Jesús,
la tarda de l'Últim Sopar, institueix el gran Sagrament. Hi ha un
episodi que, en cert sentit, el preludia: la unció de Betània.
Una dona, que Joan identifica amb Maria, germana de Llàtzer, vessa
sobre el cap de Jesús un flascó de perfum preciós,
cosa que provoca als deixebles –en particular a Judas (cf. Mt 26,8; Mc
14,4; Jn 12,4)– una reacció de protesta, com si aquest gest fos
un «malbaratament» intolerable, en atenció de les exigències
dels pobres. Però la valoració de Jesús és
molt diferent. Sense perjudici del deure de caritat als necessitats, als
quals s'han de dedicar sempre els deixebles –«De pobres, en teniu
sempre amb vosaltres» (Mt 26,11; Mc 14,7; cf. Jn 12,8)–, Ell es fixa
en l'esdeveniment imminent de la seva mort i la sepultura, i aprecia la
unció que se li fa com a anticipació de l'honor que el seu
cos mereixerà també després de la mort, pel fet d'estar
indissolublement unit al misteri de la seva persona.
Als evangelis sinòptics, el
relat continua amb l'encàrrec que Jesús dóna als deixebles
de preparar amb la cura que es mereix la «sala gran», necessària
per celebrar el sopar pasqual (cf. Mc 14,15; Lc 22,12), i amb la narració
de la institució de l'Eucaristia. Deixant entreveure, almenys en
part, l'esquema dels ritus hebreus del sopar pasgual fins el cant del Hallel
(cf. Mt 26,30; Mc 14,26), el relat, encara amb les variants de les diverses
tradicions, mostra de manera tan concisa com solemne les paraules pronunciades
per Crist sobre el pa i sobre el vi, assumits per Ell com a expressió
concreta del seu cos lliurat i la seva sang vessada. Tots aquests detalls
són recordats pels evangelistes a la llum d'una praxi de la «fracció
del pa» ben consolidada ja en l'Església primitiva. Però
l'esdeveniment del Dijous Sant, des de la història mateixa que Jesús
va viure, deixa entreveure els trets d'una «sensibilitat» litúrgica,
articulada sobre la tradició veterotestamentaria i preparada per
remodelar-se en la celebració cristiana, en sintonia amb el nou
contingut de la Pasqua.
48. Com la dona de la unció
a Betània, l'Església no ha tingut por de «malbaratar»,
dedicant els seus millors recursos per expressar el seu estupor reverent
davant del do inconmensurable de l'Eucaristia. No menys que aquells primers
deixebles, encarregats de preparar la «sala gran», l'Església
s'ha sentit impulsada al llarg dels segles i en les diverses cultures a
celebrar l'Eucaristia en un context digne de tan gran Misteri. La litúrgia
cristiana ha nascut en continuïtat amb les paraules i els gestos de
Jesús i desenvolupant l'herència ritual del judaisme. I,
en efecte, res serà suficinet per expressar de manera adequada l'acolliment
del do de si mateix que l'Espòs diví fa contínuament
a l'Església Esposa, posant a l'abast de totes les generacions de
creients el sacrifici ofert una vegada per totes sobre la Creu, i fent-se
aliment per a tots els fidels. Encara que la lògica del «convit»
inspiri familiaritat, l'Església no ha cedit mai a la temptació
de banalitzar aquesta «cordialitat» amb el seu Espòs,
oblidant que Ell és també el seu Déu i que el «banquet»
continua essent sempre, després de tot, un banquet de sacrifici,
marcat per la sang vessada al Gòlgota. El banquet eucarístic
és veritablement un banquet «sagrat», en el qual la
senzillesa dels signes conté l'abisme de la santedat de Déu:
«O Sacrum convivium, in quo Christus sumitur!» El pa
que es parteix als nostres altars, ofert a la nostra condició de
pelegrins pels camins del món, és «panis angelorum»,
pa dels àngels, qual no és possible apropar-se si no és
amb la humilitat del centurió de l'Evangeli: «Senyor, jo no
sóc digne que entris a casa meva» (Mt 8,8; Lc 7,6).
49. En el context d'aquest elevat
sentit del misteri, s'entén que la fe de l'Església en el
Misteri eucarístic s'hagi expressat en la història no només
mitjançant l'exigència d'una actitud interior de devoció,
sinó també a través d'una sèrie d'expressions
externes, orientades a evocar i a subratllar la magnitud de l'esdeveniment
que se celebra. D'aquí neix el procés que ha dut progressivament
a establir una reglamentació especial de la litúrgia eucarística,
en el respecte de les diverses tradicions eclesials constituïdes legítimament.
També sobre aquesta base s'ha anat creant un ric patrimoni artístic.
L'arquitectura, l'escultura, la pintura, la música, deixant-se guiar
pel misteri cristià, han trobat en l'Eucaristia, directament o indirectament,
un motiu de gran inspiració.
Així ha succeït, per
exemple, amb l'arquitectura, que, de les primeres seus eucarístiques
en les «domus» de les famílies cristianes, ha
donat pas, quan el context històric ho ha permès, a les solemnes
basíliques dels primers segles, a les imponents catedrals de l'Edat
mitjana i ales esglésies, petites o grans, que s'han anat bastint
progressivament per les terres on ha arribat el cristianisme. Les formes
dels altars i els tabernacles s'han desenvolupat dintre dels espais de
les seus litúrgiques i en cada cas han seguit, no tan sols motius
d'inspiració estètica, sinó també les exigències
d'una comprensió apropiada del Misteri. El mateix es pot dir de
la música sacra, i només cal pensar en les inspirades melodies
gregorianes i en els nombrosos i sovint insignes autors que s'han inspirat
en els textos litúrgics de la Santa Missa. I, no és cert
que hi ha una gran quantitat de produccions artístiques, fruit d'una
bona artesania i fins i tot veritables obres d'art en el sector dels objectes
i els ornaments utilitzats per a la celebració eucarística?
Així doncs, es pot dir que
l'Eucaristia, alhora que ha plasmat l'Església i l'espiritualitat,
ha tingut una forta incidència en la «cultura», especialment
en l'àmbit estètic.
50. En aquest esforç d'adoració
del Misteri, des del punt de vista ritual i estètic, els cristians
de l'occident i de l'orient d'alguna manera s'han anat fent mútuament
la «competència». Com no hem de donar gràcies
al Senyor, en particular, per la contribució que han fet a l'art
cristià les grans obres arquitectòniques i pictòriques
de la tradició grecobizantina i de tot l'àmbit geogràfic
i cultural eslau? A l'orient, l'art sagrat ha conservat un sentit especialment
intens del misteri, impulsant els artistes a concebre el seu afany de produir
bellesa, no tan sols com a manifestació del seu propi geni, sinó
també com a autèntic servei a la fe. Anant molt més
enllà de la mera habilitat tècnica, han sabut obrir-se amb
docilitat a l'alè de l'Esperit de Déu.
L'esplendor de l'arquitectura i dels
mosaics a l'orient i a l'occident cristians són un patrimoni universal
dels creients, i constitueixen en si mateixos una esperança i una
penyora -diria- de l'anhelada plenitud de comunió en la fe i en
la celebració. Això suposa i exigeix, com en la cèlebre
pintura de la Trinitat de Rublëv, una Església profundament
«eucarística» en la qual l'acció de compartir
el misteri de Crist en el pa partit està com immersa en la inefable
unitat de les tres Persones divines, fent de l'Església mateixa
una «icona» de la Trinitat.
Des d'aquesta perspectiva d'un art
orientat a expressar en tots els seus elements el sentit de l'Eucaristia
segons l'ensenyament de l'Església, cal prestar molta atenció
a les normes que regulen la construcció i la decoració dels
edificis sagrats. L'Església ha deixat sempre als artistes un ampli
marge creatiu, com ho demostra la història i jo mateix he subratllat
a la Carta als artistes.(100) Però l'art sagrat
s'ha de distingir per la seva capacitat d'expressar adequadament el Misteri,
captat en la plenitud de la fe de l'Església i segons les indicacions
pastorals expressades oportunament per l'autoritat competent. Aquesta és
una consideració que val tant per a les arts figuratives com per
a la música sacra.
51. A propòsit de l'art sagrat
i la disciplina litúrgica, el que s'ha produït en les terres
d'antiga cristianització està succeint també en els
continents on el cristianisme és més jove. Aquest fenomen
ha estat objecte d'atenció per part del Concili Vaticà II
en tractar sobre l'exigència d'una sana i alhoraobligada «inculturació».
En els meus nombrosos viatges pastorals he tingut oportunitat d'observar
arreu del món tota la vitalitat que pot suscitar la celebració
eucarística en contacte amb les formes, els estils i les sensibilitats
de les diverses cultures. Adaptant-se a les condicions mutables del temps
i l'espai, l'Eucaristia ofereix aliment, no solament a les persones, sinó
també als pobles, plasmant cultures inspirades cristianament.
Tanmateix, cal que aquest important
treball d'adaptació es porti a terme essent sempre conscients del
Misteri inefable, amb el qual cada generació està cridada
a confrontar-se. El «tresor» és massa gran i preciós
per arriscar-se que s'empobreixi o s'hipotequi amb experiments o pràctiques
fetes sense una comprovació atenta per part de les autoritats eclesiàstiques
competents. A més, la centralitat del Misteri eucarístic
és d'una magnitud tal que requereix que se'n faci una verificació
en relació estreta amb la Santa Seu. Com vaig escriure a l'exhortació
apostòlica postsinodal Ecclesia in Asia, «aquesta col·laboració
és essencial, perquè la sagrada litúrgia expressa
i celebra l'única fe professada per tots i, atès que constitueix
l'herència de tota l'Església, no pot ser determinada per
les esglésies locals aïllades de l'Església universal».(101)
52. De tot el que s'ha dit es comprèn
la gran responsabilitat que tenen en la celebració eucarística
principalment els sacerdots, als quals correspon de presidir-la in persona
Christi, donant un testimoniatge i un servei de comunió, no
tan sols a la comunitat que participa directament en la celebració,
sinó també a l'Església universal, a la qual l'Eucaristia
fa sempre referència. Per desgràcia, cal lamentar que, sobretot
a partir dels anys de la reforma litúrgica postconciliar, per una
concepció malentesa de creativitat i d'adaptació, no s'hagin
fet abusos, que per a molts han estat causa de malestar. Una certa reacció
al «formalisme» ha dut a alguns, especialment en certes regions,
a considerar com a no obligatòries les «formes» adoptades
per la gran tradició litúrgica de l'Església i el
seu Magisteri, i a introduir innovacions no autoritzades i sovint del tot
inconvenients.
Per tant, sento el deure de fer una
crida d'atenció urgent perquè s'observin amb gran fidelitat
les normes litúrgiques en la celebració eucarística.
Són una expressió concreta de l'autèntica eclesialitat
de l'Eucaristia; aquest és el seu sentit més profund. La
litúrgia mai no és propietat privada de ningú, ni
del celebrant ni de la comunitat on se celebren els misteris. L'apòstol
Pau va haver de dirigir dures paraules a la comunitat de Corint a causa
de faltes greus en la seva celebració eucarística, que van
dur a divisions (skísmata) i a la formació de faccions
(airéseis) (cf. 1Co 11,17-34). També als nostres dies,
l'obediència a les normes litúrgiques hauria de ser redescoberta
i valorada com a reflex i testimoniatge de l'Església una i universal,
que es fa present en cada celebració de l'Eucaristia. El sacerdot
que celebra fidelment la Missa segons les normes litúrgiques i la
comunitat que s'hi adequa, demostren de manera silenciosa però eloqüent
el seu amor per l'Església. Precisament per reforçar aquest
sentit profund de les normes litúrgiques, he sol·licitat
als dicasteris competents de la Cúria Romana que preparin un document
més específic, fins i tot amb aspectes de caràcter
jurídic, sobre aquest tema de gran importància. A ningú
no li és permès d'infravalorar el Misteri confiat a les nostres
mans: aquest és massa gran perquè algú es pugui permetre
tractar-lo al seu arbitri personal, cosa que no en respectaria ni el caràcter
sagrat ni la dimensió universal.
CAPÍTOL
VI. A L'ESCOLA DE MARIA, DONA «EUCARÍSTICA»
53. Si volem descobrir en tota la
seva riquesa la relació íntima que uneix l'Església
i l'Eucaristia, no podem oblidar Maria, Mare i model de l'Església.
A la carta apostòlica Rosarium Virginis
Mariae, en presentar la Santíssima Verge com a Mestra en
la contemplació del rostre de Crist, he inclòs entre els
misteris de la llum també la institució de l'Eucaristia.(102)
Efectivament, Maria ens pot guiar cap aquest Santíssim Sagrament
perquè té una relació profunda amb ell.
A primera vista, l'Evangeli no parla
d'aquest tema. En el relat de la institució, la tarda del Dijous
Sant, no s'hi esmenta Maria. Se sap, però, que estava al costat
dels apòstols, «constants i unànimes en la pregària»
(cf. Ac 1,14), en la primera comunitat reunida després de l'Ascensió
tot esperant la Pentecosta. Aquesta presència seva no devia faltar
certament en les celebracions eucarístiques dels fidels de la primera
generació cristiana, cosntants «a partir el pa» (Ac
2,42).
Però, més enllà
de la seva participació en el banquet eucarístic, la relació
de Maria amb l'Eucaristia es pot traçar indirectament a partir de
la seva actitud interior. Maria és dona «eucarística»
amb tota la seva vida. L'Església, prenent Maria com a model, ha
d'imitar-la també en la seva relació amb aquest misteri santíssim.
54. Mysterium fidei! Ja que
l'Eucaristia és misteri de fe, que supera de tal manera rl nostre
enteniment que ens obliga a abandonar-nos totalment a la paraula de Déu,
ningú com Maria pot ser suport i guia en una actitud com aquesta.
Repetir el gest de Crist a l'Últim Sopar, en compliment del seu
mandat: «Feu això, que és el meu memorial!»,
es converteix alhora en acceptació de la invitació de Maria
a obeir-lo sense vacil·lar: «Feu el que ell us digui»
(Jn 2,5). Amb la sol·licitud materna que mostra en les noces de
Canà, Maria sembla que ens diu: «No dubteu, fieu-vos de la
Paraula del meu Fill. Ell, que va ser capaç de transformar l'aigua
en vi, també és capaç de fer del pa i del vi el seu
cos i la seva sang, lliurant als creients en aquest misteri la memòria
viva de la seva Pasqua, per fer-se així “pa de vida”».
55. D'alguna manera, María
ha practicat la seva fe eucarística abans fins i tot que aquesta
fos instituïda, pel fet mateix d'haver ofert el seu si virginal per
a l'encarnació del Verb de Déu. L'Eucaristia, mentre remet
a la passió i la resurrecció, està alhora en continuïtat
amb l'Encarnació. Maria va concebre en l'anunciació al Fill
diví, fins i tot en la realitat física del seu cos i la seva
sang, anticipant en si el que en certa mesura es realitza sagramentalment
en tot creient que rep, en les espècies del pa i del vi, el cos
i la sang del Senyor.
Hi ha, doncs, una analogia profunda
entre el fiat pronunciat per Maria a les paraules de l'Àngel
i l'amén que cada fidel pronuncia quan rep el cos del Senyor. A
Maria se li va demanar creure que qui va concebre «per obra de l'Esperit
Sant» era el «Fill de Déu» (cf. Lc 1,30.35). Continuant
amb la fe de la Verge, en el Misteri eucarístic se'ns demana creure
que el mateix Jesús, Fill de Déu i Fill de María,
es fa present amb tot el seu ésser humà-diví en les
espècies del pa i del vi.
«Feliç tu que has cregut»
(Lc 1,45): Maria ha anticipat també en el misteri de l'Encarnació
la fe eucarística de l'Església. Quan, en la Visitació,
duu a les seves entranyes si el Verb fet carn, es converteix d'alguna manera
en «tabernacle» –el primer «tabernacle» de la història–
on el Fill de Déu, encara invisible als ulls dels homes, s'ofereix
a l'adoració d'Isabel, com «irradiant» la seva llum
a través dels ulls i la veu de Maria. I la mirada embaladida de
Maria en contemplar el rostre del Crist nounat i en estrènyer-lo
en els seus braços, no és per ventura el model inigualable
d'amor en què s'ha d'inspirar cada comunió eucarística?
56. María, amb tota la seva
vida al costat de Crist i no solament al Calvari, va fer seva la dimensió
sacrificial de l'Eucaristia. Quan va dur al nen Jesús al temple
de Jerusalem «per presentar-lo al Senyor» (Lc 2,22), va escoltar
anunciar a l'ancià Simeó que aquell nen seria «signe
de contradicció» i també que una «espasa»
li traspassaria l'ànima (cf. Lc 2,34.35). Es preanunciaba així
el drama del Fill crucificat i, en certa manera, es prefiguraba l'«Stabat
Mater» de la Verge al peu de la Creu. Preparant-se dia a dia
per al Calvari, es podria dir que Maria viu una espècie d'«Eucaristia
anticipada», una «comunió espiritual» de desig
i oferiment, que culminarà en la unió amb el Fill en la passió
i es manifestarà després, en el període postpascual,
en la seva participació en la celebració eucarística,
presidida pels apòstols, com a «memorial» de la passió.
Com no hem d'imaginar els sentiments
de Maria en escoltar de la boca de Pere, Joan, Jaume i els altres apòstols
les paraules de l'Últim Sopar: «Això és el meu
cos, entregat per vosaltres» (Lc 22,19)? Aquell cos lliurat com a
sacrifici i present en els signes sagramentals, era el mateix cos concebut
en el seu si! Rebre l'Eucaristia devia significar per a Maria com si acollís
novament dintre seu el cor que havia bategat al uníson amb el seu
i reviure el que havia experimentat en primera persona al peu de la Creu.
57. «Feu això, que és
el meu memorial» (Lc 22,19). En el «memorial» del Calvari
és present tot el que Crist ha portat a terme en la seva passió
i mort. Per tant, no hi manca el que Crist ha fet també amb la seva
Mare per a benefici nostre. En efecte, la confia al deixeble estimat i,
en ell, li lliura cadascun de nosaltres: «Aquí tens el teu
teu fill!». Igualment diu també a tots nosaltres: «Aquí
tens la teva mare!» (cf. Jn 19,26.27).
Viure en l'Eucaristia el memorial
de la mort de Crist implica també rebre contínuament aquest
do. Significa prendre amb nosaltres –seguint l'exemple de Joan– la qui
una vegada ens va ser lliurada com a Mare. Significa assumir alhora el
compromís de conformar-nos a Crist, aprenent de la seva Mare i deixant-nos
acompanyar per ella. Maria és present amb l'Església, i com
a Mare de l'Església, en totes les nostres celebracions eucarístiques.
Així com l'Església i l'Eucaristia són un binomi inseparable,
el mateix es pot dir del binomi Maria i l'Eucaristia. Per això,
el record de Maria en la celebració eucarística és
unànime, ja des de l'antiguitat, en les esglésies de l'orient
i de l'occident.
58. En l'Eucaristia, l'Església
s'uneix plenament a Crist i al seu sacrifici, fent seu l'esperit de Maria.
És una veritat que es pot aprofundir rellegint el Magníficat
en perspectiva eucarística. L'Eucaristia, en efecte, com el cant
de Maria, és sobretot lloança i acció de gràcies.
Quan Maria exclama «la meva magnifica el Senyor, el meu esperit celebra
Déu, que em salva», duu Jesús a les seves entranyes.
Lloa el Pare « per » Jesús, però també
el lloa «en» Jesús i «amb» Jesús.
Aquesta és precisament la veritable «actitud eucarística».
Al mateix temps, María rememora
les meravelles que Déu ha fet en la història de la salvació,
segons la promesa feta als nostres pares (cf. Lc 1,55), anunciant la que
supera totes les altres, l'encarnació redemptora. En el Magníficat,
en definitiva, és present la tensió escatológica de
l'Eucaristia. Cada vegada que el Fill de Déu es presenta sota la
«pobresa» de les espècies sagramentals, pa i vi, es
posa en el món la llavor de la nova història, en la qual
es «derroca els poderosos del soli» i s'«exalça
els humils» (cf. Lc 1,52). María canta el «cel nou»
i la «terra nova» que s'anticipen en l'Eucaristia i, en cert
sentit, deixa entreveure el seu 'designi' programàtic. I com que
el Magníficat expressa l'espiritualitat de Maria, res millor ens
ajuda a viure el Misteri eucarístic que aquesta espiritualitat.
L'Eucaristia se'ns ha donat perquè la nostra vida sigui com la de
Maria, tota ella un magníficat!
CONCLUSIÓ
59. «Ave, verum corpus natum
de Maria Virgine!». Fa pocs anys he celebrat el cinquantenari
del meu sacerdoci. Avui experimento la gràcia d'oferir a l'Església
aquesta encíclica sobre l'Eucaristia, en el Dijous Sant del meu
vint-i-cinquè any de ministeri petrí. Ho faig amb el cor
ple de gratitud. Des de fa més de mig segle, cada dia, a partir
d'aquell 2 de novembre de 1946 en què vaig celebrar la meva primera
Missa a la cripta de Sant Leonard de la catedral de Wawel a Cracòvia,
els meus ulls s'han fixat en l'hòstia i el calze, en els quals,
en certa manera, el temps i l'espai s'han «concentrat» i es
representa de manera vivent el drama del Gòlgota, desvelant la seva
misteriosa «contemporaneïtat». Cada dia, la meva fe ha
pogut reconèixer en el pa i en el vi consagrats al diví Caminant
que un dia es va posar al costat dels dos deixebles d'Emmaús per
obrir-los els ulls a la llum i el cor a l'esperança (cf. Lc 24,3.35).
Permeteu-me, estimats germans i germanes,
que amb íntima emoció, en la vostra companyia i per confortar
la vostra fe, us testimoniï la fe en la Santíssima Eucaristia.
«Ave, verum corpus natum de Maria Virgine, / vere passum,
immolatum, in cruce pro homine!». Aquí està el
tresor de l'Església, el cor del món, la penyora del fi al
qual tothom aspira, encara que sigui inconscientment. Un gran misteri,
que certament ens supera i posa a dura prova la capacitat de la nostra
ment d'anar més enllà de les aparences. Aquí els nostres
sentits fallen –«visus, tactus, gustus in te fallitur»,
es diu a l'himne Adoro et devote–, però ens basta només
la fe, arrelada en les paraules de Crist i que els apòstols ens
han transmès. Deixeu-me que, com Pere al final del discurs eucarístic
a l'Evangeli de Joan, jo li repeteixi a Crist, en nom de tota l'Església
i en nom de tots vosaltres: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens
paraules de vida eterna» (Jn 6,68).
60. A l'alba d'aquest tercer mil·lenni,
tots nosaltres, fills de l'Església, estem cridats a caminar en
la vida cristiana amb un renovat impuls. Com he escrit a la carta apostòlica
Novo millennio ineunte, no es tracta
d'«inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el
de sempre, recollit per l'Evangeli i la tradició viva. Se centra,
en definitiva, en Crist mateix, que cal conèixer, estimar i imitar
per viure en ell la vida trinitaria i transformar amb ell la història
fins al seu perfeccionament en la Jerusalem celestial».(103)
La realització d'aquest programa d'un nou vigor de la vida cristiana
passa per l'Eucaristia.
Tot compromís de santedat,
tota acció orientada a realitzar la missió de l'Església,
tota aplicació dels plans pastorals, ha de treure del misteri eucarístic
la força necessària i l'ha de tenir com a punt culminant.
A l'Eucaristia hi tenim Jesús, hi tenim el seu sacrifici redemptor,
hi tenim la seva resurrecció, hi tenim el do de l'Esperit Sant,
ji tenim l'adoració, l'obediència i l'amor al Pare. Si descuréssim
l'Eucaristia, com podríem trobar remei a la nostra indigència?
61. El Misteri eucarístic
–sacrifici, presència, banquet– no permet reduccions ni instrumentalizacions;
ha de ser viscut en la seva integritat, tant durant la celebració,
com en el col·loqui íntim amb Jesús avabat de rebre
en la comunió i durant l'adoració eucarística fora
de la Missa. Aleshores és quan es construeix fermament l'Església
i s'expressa realment el que és: una, santa, catòlica i apostòlica;
poble, temple i família de Déu; cos i esposa de Crist, animada
per l'Esperit Sant; sagrament universal de salvació i comunió
estructurada jeràrquicament.
El camí que l'Església
recorre en aquests primers anys del tercer mil·lenni és també
el d'un renovat compromís ecumènic. Els últims decennis
del segon mil·lenni, culminats en el Gran Jubileu, ens han dut en
aquesta direcció, convocant tots els batejats a correspondre a l'oració
de Jesús «ut unum sint» (Jn 17,11). És
un camí llarg, ple d'obstacles que superen la capacitat humana;
però tenim l'Eucaristia i, davant d'ella, podem sentir en el més
profund del cor, com adreçades a nosaltres, les mateixes paraules
que va escoltar el profeta Elías: «Aixeca't i menja, que el
camí és massa llarg per a tu» (1Re 19,7). El tresor
eucarístic que el Senyor ha posat a la nostra disposició
ens encoratja cap a la meta de compartir-lo plenament amb tots els germans
amb qui compartim el mateix Baptisme. No obstant això, per no malbaratar
aquest tresor s'han de respectar les exigències que es deriven del
fet de ser Sagrament de comunió en la fe i en la successió
apostòlica.
En donar a l'Eucaristia tot el relleu
que es mereix, i posar cura a no infravalorar cap de les seves dimensions
o exigències, som realment conscients de la magnitud d'aquest do.
A això ens convida una tradició incessant que, des dels primers
segles, ha estat testimoni d'una comunitat cristiana zelosa a custodiar
aquest «tresor». Impulsada per l'amor, l'Església es
preocupa de transmetre a les successives generacions cristianes, sense
perdre'n cap detall, la fe i la doctrina sobre el Misteri eucarístic.
No hi ha perill d'exagerar en la consideració d'aquest Misteri,
perquè «en aquest Sagrament es resumeix tot el misteri de
la nostra salvació».(104)
62. Estimats germans i germanes,
seguim l'ensenyament dels sants, grans intèrprets de la veritable
pietat eucarística. Amb ells la teologia de l'Eucaristia adquireix
tota l'esplendor de l'experiència viscuda, ens «contagia»
i, per dir-ho així, ens «encén».Posem-nos, sobretot,
a l'escolta de Maria Santíssima, en qui el Misteri eucarístic
es mostra, més que en cap altre, com a misteri de llum. Esguardant-la
a ella coneixem la força trasformadora que té l'Eucaristia.
En ella veiem el món renovat per l'amor. En contemplar-la assumpta
al cel en cos i ànima veiem una escletxa del «cel nou»
i de la «terra nova» que s'obriran davant els nostres ulls
amb la segona vinguda de Crist. L'Eucaristia ja és aquí,
a la terra, la seva penyora i, en certa manera, la seva anticipació:
«Veni, Domini Iesu!» (Ap 22,20).
En l'humil signe del pa i el vi,
transformats en el seu cos i en la seva sang, Crist camina amb nosaltres
com la nostra força i el nostre viàtic, i ens converteix
en testimonis d'esperança per a tots. Si davant aquest Misteri la
raó experimenta els seus propis límits, el cor, il·luminat
per la gràcia de l'Esperit Sant, intueix bé com s'ha de comportar,
sumint-se en l'adoració i en un amor sense límits.
Fem nostres els sentiments de sant
Tomàs d'Aquino, teòleg eximi i alhora proclamador apassionat
del Crist eucarístic, i deixem que la nostra ànima s'obri
també en esperança a la contemplació de la fita a
la qual aspira el cor, assedegat com està d'alegria i de pau:
«Bone pastor, panis vere,
Iesu, nostri miserere...»
“Bon pastor, pa veritable,
o Jesús, pietat nostra:
nodreix-nos i defensa'ns,
porta'ns als béns eterns
en la terra dels vius.
Tu que tot ho saps i pots,
que ens alimentes a la terra,
condueix els teus germans
a la taula del cel
en la joia dels teus sants.”
Roma, Sant Pere del Vaticà,
17 d'abril, Dijous Sant de l'any 2003, vint-i-cinquè del meu Pontificat
i Any del Rosari.
JOAN PAU II
NOTES
1 Const. dogm.
Lumen gentium, sobre l'Església, 11.
2 Conc. Ecum. Vat.
II, Decr. Presbyterorum Ordinis, sobre el ministeri i vida dels
preveres, 5.
3 Cf. Carta ap.
Rosarium
Virginis Mariae (16 d'octubre de 2002), 21: AAS 95 (2003), 19.
4 Aquest és
el títol que he volgut donar a un testimoniatge autobiogràfic
en ocasió del cinquantè aniversari del meu sacerdoci.
5 Lleó XXIII
Acta
(1903), 115-136.
6 AAS 39 (1947),
521-595.
7 AAS 57 (1965),
753-774.
8 AAS 72 (1980),
113-148.
9 Cf. Conc. Ecum.
Vat. II, Const. Sacrosanctum Concilium, sobre la sagrada litúrgia,
47: «Salvator noster [...] Sacrificium Eucharisticum Corporis et
Sanguinis sui instituit, quo Sacrificium Crucis in saecula, donec veniret,
perpetuaret...».
10 Catecisme de
l'Església Catòlica, 1085.
11 Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 3.
12 Cf. Pau VI,
El «credo» del Poble de Déu (30 de juny de 1968), 24:
AAS 60 (1968), 442; Joan Pau II, Carta ap. Dominicae Cenae (24 de
febrer de 1980), 9: AAS 72 (1980).
13 Catecisme de
l'Església Catòlica, 1382.
14 Catecisme de
l'Església Catòlica, 1367.
15 Homilies sobre
la carta als Hebreus, 17, 3: PG 63, 131.
16 Cf. Conc. Ecum.
de Trento, Ses. XXII, Doctrina de ss. Missae sacrifici, cap. 2:
DS 1743: «En efecte, es tracta d'una sola i idèntica víctima
i el mateix Jesús l'ofereix ara pel ministeri dels sacerdots, Ell
que un dia es va oferir a si mateix en la creu: només és
diversa la manera d'oferir-se».
17 Cf. Pius XII,
Carta enc. Mediator Dei (20 de novembre de 1947): AAS 39 (1947),
548.
18 Carta enc. Redemptor
hominis (15 de març de 1979), 20: AAS 71 (1979), 310.
19 Const. dogm.
Lumen
gentium, sobre l'Església, 11.
20 De sacramentis,
V, 4, 26: CSEL 73, 70.
21 Sobre l'Evangeli
de Joan, XII, 20: PG 74, 726.
22 Carta. enc.
Mysterium
fidei (3 de setembre de 1965): AAS 57 (1965), 764.
23 Ses. XIII, Decr.
de ss. Eucharistia, cap. 4: DS 1642.
24 Catequesis mistagògiques,
IV, 6: SCh 126, 138.
25 Cf.Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Dei Verbum, sobre la revelació divina,
8.
26 El «credo»
del Poble de Déu (30 de juny de 1968), 25: AAS 60 (1968), 442-443.
27 Homilia IV per
a la Setmana Santa: CSCO 413/ Syr. 182, 55.
28 Anàfora.
29 Pregària
Eucarística III.
30 Solemnitat del
Santíssim Cos i Sang de Crist, antífona al Magnificat de
les II Vespres.
31 Missal Romà,
Embolisme després del Pare nostre.
32 Carta als Efesis,
20: PG 5, 661.
33 Cf. Conc. Ecum.
Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en
el món actual, 39.
34 «Desitges
honrar el cos de Crist? Doncs no el menyspreïs, quan el trobis nu
en els pobres, ni l'honris aquí en el temple amb robes de seda,
si en sortir l'abandones en el seu fred i la seva nuesa. Perquè
el mateix que va dir: “això és el meu cos”, i amb la seva
paraula va fer realitat el que deia, va afirmar també: “vaig tenir
fam i no em vau donar per menjar”, i més endavant: “Sempre que vau
deixar de fer-lo a un d'aquests petits, a mi m'ho vau deixar de fer” [...].
De què serviria adornar la taula de Crist amb gots d'or, si el mateix
Crist mor de fam? Dóna primer menjar al famolenc, i després,
amb el que et sobri, adornaràs la taula de Crist»: San Joan
Crisòstom, Homilies sobre l'Evangeli de Mateu, 50, 3-4: PG
58, 508-509; cf. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis
(30 de desembre de 1987): AAS 80 (1988), 553-556.
35 Const. dogm.
Lumen
gentium, sobre l'Església, 3.
36 Ibíd.
37 Conc. Ecum.
Vat. II, Decr. Ad gentes, sobre l'activitat missionera de l'Església,
5.
38 «Llavors
Moisès va aspergir el poble amb la sang i va dir: "Aquesta és
la sang de l'aliança que el Senyor conclou amb vosaltres d'acord
amb totes les paraules d'aquest document."» (Ex 24,8)
39 Cf. Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 1.
40 Cf. ibíd.,
n. 9.
41 Cf. Conc. Ecum.
Vat. II, Decr. Presbyterorum Ordinis, sobre el ministeri i la vida
dels preveres, 5. El mateix Decret diu al n. 6: «No es basteix cap
comunitat cristiana si aquesta no té la seva arrel i el centre en
la celebració de la sagrada Eucaristia.»
42 Homilies sobre
la 1a Carta als Corintis, 24, 2: PG 61, 200; cf. Didaché,
IX, 5: F.X. Funk, I, 22; Sant Ciprià, Ep. LXIII, 13: PL 4, 384.
43 PO 26, 206.
44 Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 1.
45 Cf. Conc. Ecum.
de Trento, Ses. XIII, Decretum de ss. Eucharistia, ca. 4: DS 1654.
46 Cf. Ritual Romà:
De
sacra communione et de cultu mysterii eucharistici extra Missam, 36
(n. 80).
47 Cf. ibíd.,
38-39 (nn. 86-90).
48 Carta ap. Novo
millennio ineunte (6 de gener de 2001), 32: AAS 93 (2001), 288.
49 «Durant
el dia, que els fidels no deixin de fer la visita al Santíssim Sagrament,
que ha d'estar reservat en un lloc digníssim amb el màxim
honor a les esglésies, d'acord amb les normes litúrgiques,
ja que la visita és prova de gratitud, signe d'amor i deure d'adoració
a Crist, Senyor nostre, que hi és present»: Pau VI, Carta
enc. Mysterium fidei (3 de setembre de 1965): AAS 57 (1965), 771.
50 Visites al SS.
Sagrament i a Maria Santissima, Introducció: Obres ascètiques,
IV, Avelino 2000 , 295.
51 N. 857.
52 Ibíd.
53 Ibíd.
54 Cf. Congregació
per a la Doctrina de la Fe, Carta Sacerdotium ministeriale (6 d'agost
de 1983), III.2: AAS 75 (1983), 1005.
55 Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 10.
56 Ibíd.
57 Cf. Institutio
generalis: Editio typica tertia, n. 147.
58 Cf. Const. dogm.
Lumen
gentium, sobre l'Església, 10 i 28; Decr. Presbyterorum Ordinis,
sobre el ministeri i vida dels preveres, 2.
59 «El ministre
de l'altar actua en la persona de Crist com a cap, que ofereix en nom de
tots els membres»: Pius XII, Carta enc. Mediator Dei (20 de
novembre de 1947): AAS 39 (1947), 556; cf. Pius X, Exhort. ap. Haerent
animo (4 d'agost de 1908): Pii X Acta, IV, 16; Carta enc. Ad catholici
sacerdotii (20 de desembre de 1935): AAS 28 (1936), 20.
60 Carta ap. Dominicae
Cenae, 24 de febrer de 1980, 8: AAS 72 (1980), 128-129.
61 Congregació
per a la Doctrina de la Fe, Carta Sacerdotium ministeriale (6 d'agost
de 1983), III. 4: AAS 75 (1983), 1006; cf. Conc. Ecum. Lateranense IV,
cap. 1. Const. sobre la fe catòlica Firmiter credimus: DS
802.
62 Conc. Ecum.
Vat. II, Decr. Unitatis redintegratio, sobre l'ecumenisme, 22.
63 Carta ap. Dominicae
Cenae (24 de febrer de 1980), 2: AAS 72 (1980), 115.
64 Decr. Presbyterorum
Ordinis, sobre el ministeri i vida dels preveres, 14.
65 Ibíd.,
13; cf. Codi de Dret Canònic, ca. 904; Codi dels Cànons de
les Esglésies Orientals, ca. 378.
66 Decr. Presbyterorum
Ordinis, sobre el ministeri i vida dels preveres, 6.
67 Cf. Relació
final, II. C.1: L'Osservatore Romano (10 de desembre de 1985), 7.
68 Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 26.
69 Nicolau Cabasilas,
La
vida en Crist, IV, 10: Sch 355, 270.
70 Camí
de perfecció, c. 35, 1.
71 Cf. Congregació
per a la Doctrina de la Fe, Carta Communionis notio (28 de maig
de 1992), 4: AAS 85 (1993), 839-840.
72 Cf. Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 14.
73 Homilies sobre
Isaïes, 6, 3: PG 56, 139.
74 N. 1385; cf.
Codi de Dret Canònic, ca. 916; Codi dels Cànons de les Esglésies
Orientals, ca. 711.
75 Discurs a la
Sacra Penitenciaria Apostòlica i als penitenciaris de les Basíliques
Patriarcals romanes (30 de gener de 1981): AAS 73 (1981), 203. Cf. Conc.
Ecum. de Trento, Ses. XIII, Decretum de ss. Eucharistia, cap. 7
et ca. 11: DS 1647, 1661.
76 C. 915; cf.
Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals, ca. 712.
77 Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 14.
78 Sant Tomàs
d'Aquino, Summa theologiae, III, q. 73, a. 3c.
79 Congregació
per a la Doctrina de la Fe, Carta Communionis notio (28 de maig
de 1992), 11: AAS 85 (1993), 844.
80 Cf. Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 23.
81 Carta als Esmirniotes,
8: PG 5, 713.
82 Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 23.
83 Congregació
per a la Doctrina de la Fe, Carta Communionis notio (28 de maig
de 1992), 14: AAS 85 (1993), 847.
84 Sermó
272: PL 38, 1247.
85 Ibíd.,
1248.
86 Cf. nn. 31-51:
AAS 90 (1998), 731-746.
87 Cf. ibíd.,
nn. 48-49: AAS 90 (1998), 744.
88 N. 36: AAS 93
(2001), 291-292.
89 Cf. Decr. Unitatis
reintegratio, sobre l'ecumenisme, 1.
90 Cf. Conc. Ecum.
Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l'Església, 11.
91 «Fes que
nosaltres, que participem en l'únic pa i en l'únic calze,
estiguem units amb els altres en la comunió de l'únic Esperit
Sant»: Anàfora de la Litúrgia de sant Basili.
92 Cf. Codi de
Dret Canònic, ca. 908; Codi dels Cànons de les Esglésies
Orientals, ca. 702; Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat
dels Cristians, Directori per a l'ecumenisme (25 de març de 1993),
122-125, 129-131: AAS 85 (1993), 1086-1089; Congregació per a la
Doctrina de la Fe, Carta Ad exsequendam (18 de maig de 2001): AAS
93 (2001), 786.
93 «La comunicació
en les coses sagrades que atempta contra la unitat de l'Església
o duu inherent l'adhesió formal a l'error o el perill de desviació
en la fe, d'escàndol o indiferentisme està prohibida per
la llei divina»: Decr. Orientalium Ecclesiarum, sobre les
Esglésies orientals catòliques, 26.
94 N. 45: AAS 87
(1995), 948.
95 Cf. Decr. Orientalium
Ecclesiarum, sobre les Esglésies orientals catòliques,
27.
96 Cf. Codi de
Dret Canònic, ca. 844 §§ 3-4; Codi dels Cànons
de les Esglésies Orientals, ca. 671 §§ 3-4.
97 N. 46: AAS 87
(1995), 948.
98 Cf.Conc. Ecum.
Vat. II, Unitatis redintegratio, sobre l'ecumenisme, 22.
99 Cf. Codi de
Dret Canònic, ca. 844; Codi dels Cànons de les Esglésies
Orientals, ca. 671.
100 Cf. AAS 91
(1999), 1155-1172.
101 N. 22: AAS
92 (2000), 485.
102 Cf. n. 21:
AAS 95 (2003), 20.
103 N. 29: AAS
93 (2001), 285.
104 Sant Tomàs
d'Aquino, Summa theologiae, III, q. 83, a. 4 c.