ANY LITÚRGIC 2007-2008
ANY LITÚRGIC 2006-2007
ANY LITÚRGIC 2005-2006
ANY LITÚRGIC 2004-2005
ANY LITÚRGIC 2003-2004
01.04.2007. DIUMENGE DE RAMS
Benedicció de Rams a la Plaça
Fa pocs dies escaladors dels “Blaus” de Sarrià
retiràven una gran lona que, penjada a la torre inacabada del temple,
des d’abans de Nadal anunciava algun esdeveniment important que aquest
any estem vivint a Sarrià. ¿Recordeu que és el que
anunciava aquella lona, aquell pancarta? Cent anys de la representació
de “L’Estel de Natzaret!
Doncs bé, l’Estel de Natzaret és
Jesús. Un estel la llum del qual el món que no l’estima voldria
apagar. Un estel que el diumenge de Rams resplendeix en la seva entrada
a Jerusalem, i que és rebut amb alegria i crits de festa. Un estel,
però, que el Divendres Sant, les negres nuvolades de l’odi, pretendran
eclipsar, i que no ens deixaran contemplar. Només els ulls de la
fe copsaran en l’amor entregat de Jesús la llum pasqual. Serà
a la nit de Pasqua, que apareixerà, però, en tot el seu esclat
de llum, en la celebració de la resurrecció de Jesús.
L’Estel posà en camí els mags,
des de terres llunyanes. Finalment, fidels en la seva recerca, trobaren
Jesús en braços de Maria. Avui, inici de La Setmana Santa,
nosaltres també ens posem en camí, i acompanyem Jesús
en la seva entrada a Jerusalem. Veurem fins a on ens porta Jesús,
fins a on arriba el seu amor per nosaltres. Aquesta setmana és anomenada
“santa”, perquè vol ajudar-nos a ser més sants, més
com Jesús.
Jesús no entra triomfalment a Jerusalem
a la manera com els poderosos d’aquest món porten els seus trofeus.
Hi entra com a rei pacífic, humil. Però entra en una ciutat,
Jerusalem, plena de contradiccions, egoismes, odis, violència, injustícies...una
ciutat no molt diferent com les nostres ciutats d’avui. Jesús continua
entrant en les nostres ciutats: no es cansa de venir-hi i de renovar per
a nosaltres el misteri de la seva passió: Hi entra per mitjà
de l’eucaristia celebrada cada diumenge.
Acollim-lo amb amor en l’Eucaristia. El diumenge
de Rams s’inicia l’Eucaristia –la missa del Diumenge- amb aquest clima
de festa. Hauríem de comprendre que aquest gest, encara que més
senzill, és –ha de ser- el gest propi de cada diumenge. Us ho diré
amb les paraules que Benet XVI, digué a Munich: “Us ho demano,
aneu amb els vostres nens a l’Església per a participar en la celebració
eucarística del diumenge. Veureu que no és temps perdut;
és el que manté veritablement unida la família. El
diumenge es fa més formós, tota la família es fa com
més bella, si junts hi participeu. I pregueu també junts
a casa: a taula i abans d’anar a dormior. La pregària ens porta
no només a Déu, sinó també envers l’altre.
És una força de pau i d’alegria. La vida de família
es fa més festiva i adquireix un abast més ampli si Déu
hi és present i si s’experimenta la seva proximitat en l’oració”
La multitud de Jerusalem estenen al pas de Jesús,
els seus mantells. Avui, estenem els nostres, com una catifa, perquè
Jesús hi passi: el mantell de les nostres bones obres, dels nostres
propòsits d’una vida cristiana més conseqüent. Participem
amb fidelitat els moments principals d’aquesta Setmana Santa per estar
amb Jesús. [<]
Homilia en la Missa de Passió
“Tu, que n’has salvat d’altres, salva’t a tu mateix,
si ets el Crist”. Per tres vegades, almenys, aquestes paraules agredeixen
Crist Crucificat. Són el “ritornello” terrible, colpidor, que acompanya
Jesús des dels dies en què dejunà al desert fins ara,
al Calvari: “Si ets el Crist, el Messies, fes un miracle, conquereix-nos,
imposa’t, sigues el més fort, baixa de la creu: aleshores creurem
que tu ets el Messies”.
En la mitologia els déus a voltes s’encarnaven,
però sense deixar l’Olimp de la seva glòria i el seu poder.
Crist, per contra, s’encarna despullant-se de la seva glòria
i el seu poder. Aquells déus no venien a salvar, sinó a enlluernar
i a aprofitar-se dels humans o a fer la guerra. Crist no té res
a veure amb tots ells. Ell, no, Ell no baixa de la creu. Només el
nostre Déu no baixa de la Creu. És així com
l’Evangeli, la Passió, ens descorre el vel del misteri del Déu
veritable, un Déu diferent a les imatges sobre el diví que
creem els humans, o que projectem sobre el diví. Ell és diferent!
És Déu que entra en la tragèdia
humana, que entra en la mort perquè es disposa a arribar fins allí
on va tot fill seu estimat. Puja a la creu per ser amb mi i com jo, per
tal que jo pugui ser amb Ell i com Ell. Ésser damunt la creu és
això que Déu, en el seu amor, deu a tota persona –home,
dona, infant, o vell- que és crucificada. Perquè l’amor coneix
molts deures, però el primer d’aquests és el d’estar amb
l’estimat. I aquest és el gest del Creador amb la seva creatura.
Qualsevol altra gest ens hauria confirmat en una falsa idea de Déu.
Només la creu foragita tot dubte. És la revelació
suprema de Déu. Deus charitas est.
“Recorda’t de mi”, suplica l’altre condemnat.
Súplica feta des de la por, des del temor. “Seràs amb mi”,
respon l’Amor. “Recorda’t de mi”, suplica el malfactor. “Avui seràs
amb mi al paradís”, assegura l’Innocent. I es preocupa, fins en
la seva darrera agonia, no de si mateix, sinó d’infondre esperança
al qui està morint al seu costat. Allí, en aquell malfactor
ajusticiat, ha estat consgrat el misteri de la persona humana: en el seu
límit últim l’home és encara estimable, és
digne d’amor, encara pot ser salvat. Perquè només l’amor
salva. Ningú no es pèrd per sempre, ningú podrà
anar tant lluny que Crist no el vagi a trobar per ser al seu costat.
“Avui seràs amb mi”, és a dir, no
estaràs més sol: avui i per sempre estaràs amb mi.
Sovint el camí de la vida ens presenta una multitud de solituds:
quan hem de prendre decisions importants; quan sentim el pes de les nostres
responsabilitats en família, en el treball, envers aquells que estimem.
La solitud l’experimentem davant els nostres errors, quan una relació
acaba, quan els fills creixen i recorren camins insperats. I, després,
la darrera solitud, l’extrema solitud, quan algú que estimem ens
deixa per sempre. Davant les nostres solituds ens arriba la paraula de
Jesús que ens diu també a nosaltres: “Avui, seràs
amb mi”. Una promesa d’eterna companyia, de comunió que res ni ningú
podrà destruir. Crist és l’etern Amic de nosaltres pelegrins
malalts de solitud. No ens abandona mai!
Els braços de Jesús, estesos i clavats
en una abraçada a la qual hom no pot refusar o negar-se, parlen
només d’acolliment que no exclou, braços oberts que són
les portes de l’Edèn, portes que no es tanquen mai, cor aixamplat,
cor dilatat el de Crist fins explosionar, molt abans de la llançada
del soldat: gènesi de l’home en Déu, nou naixement. Aquests
dies són els dies del nostre destí: l’home neix del cor traspassat
del seu Creador. Dona’ns, Senyor, les paraules de la teva Creu, per
tal que siguin la potència de la teva veu i la dolcesa del teu amor,
i el do del teu perdó, els qui ens posin en camí envers els
germans com a testimonis joiosos de la teva Pasqua. [<]
05.04.2007. DIJOUS SANT
Homilia de la Missa “In coena Domini”
Joan obre la narració de la passió
i mort de Jesús presentant el gest profètic del lavatori
dels peus amb el qual expressa el lliurament d’amor del Fill de Déu,
l’extrem acte d’amor de Jesús pels seus. Aquest gest de servei,
que només es podia exigir dels servents no jueus, o dels servents
de menys categoria, anticipa el gest de Jesús de lliurar-se a la
mort en Creu, suplici reservat als esclaus i als malfactors.
El gest profètic de Jesús s’esdevé
durant l’últim sopar. Pau i els altres evangelistes ens relaten
que és precisament en aquest sopar, commemoració de l’alliberament
del poble d’Israel, que Jesús institueix l’Eucaristia. Joan, per
contra, no ens narra aquesta institució. Ni tan sols la insinua.
El tema de l’Eucaristia ja l’ha tractat abans en el capítol sisé.
Ara però, intencionadament, en el context de la la última
Cena, en la que fou instituïda l’Eucaristia, ens ofereix l’alliçonador
relat del lavatori dels peus.
El gest del rentament dels peus simbolitza l’hora
de Crist, és a dir, el do suprem de la seva vida a favor dels seus
amics, do que ell acomplirà a l’endemà amb el seu sacrifici
a la Creu. “Es tragué el mantell i se cenyí una tovallola”,
expressió que cal enllaçar amb aquesta altra del capitol
10: “Jo dóno la vida per les ovelles”. Hom comença a donar
la pròpia vida quan se cenyeix aquesta tovallola en actitud d’humil
servei. Simó Pere refusa rebre de Jesús el servei de rentar-li
els peus. En el món jueu, el senyor de la casa no podia exigir aquest
gest d’un servent circumcís. En aquest context social es compren
plenament l’objecció de Pere: és inaudit que Jesús,
que és el Senyor, acompleixi amb ells un servei tant humiliant.
La resposta misteriosa de Jesús: “Ara no
no entens això que faig, ho entendràs després”,
no és d’una comprensió fàcil. De fet, a Pere no li
satisfà la resposta de Jesús i s’obstina en el seu refús.
Jesús li respon que si persisteix en el seu refús restarà
exclòs de participar en la seva vida. L’expressió emprada
en el leccionari litúrgic: “si no et rento, tu no ets dels meus”,
no sembla la milor traducció. El que Jesús li diu és
més exactament això: “si no et rento, no tindràs part
amb mi”. L’expressió “tenir part” indica l’heretatge de la terra
promesa i la vida de comunió amb el Senyor. En aquest context expressa
la vida d`’amistat profunda del deixeble amb el Fill de Déu, la
participació en la seva intimitat, en la seva vida, en la seva Pasqua.
Pere, refusant l’humil servei de Jesús, se separa del seu Senyor,
de la comunió de vida amb Ell, perquè no accepta el seu sacrifici
redemptor, simbolitzat en el rentament dels peus.
Davant aquesta perspectiva Pere exclama: “Si és
així, Senyor, no em renteu només els peus: renteu-me també
les mans i el cap”. Aleshores Jesús exhorta els deixebles
a fer el mateix. Si el Fill de Déu s’ha abaixat fins a aquest extrem
per amor dels deixebles, amb més raó aquests s’han de rentar
els peus els uns als altres, és a dir, s’han de servir recíprocament.
El lavatori és un complement de l’Eucaristia. Qui combrega ha d’estar
disposat a servir els germans, a rentar les seves ferides. A l’encíclica
“Deus charitas est”, al n. 14, Benet XVI ho diu amb aquestes paraules:
“Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l’amor és
fragmentària en ella mateixa”. L’Eucaristia no és un simple
record d’un ritus passat, sinó que és l’actualització
per a nosaltres del gest suprem d’amor del nostre Salvador, veritable Anyell
Pasqual. És per això que al n. 7 de la “Sacramentum Caritatis”,
el Sant Pare afirma: “En l’Eucaristia, Jesús no dóna “alguna
cosa”, sinó a si mateix; fa ofrena del seu cos i vessa la seva sang.
Entrega així tota la seva vida, manifestant la font originària
d’aquest amor diví”. En la Missa del Dijous Sant, que inaugura el
Tridu Pasqual, ens és donat sagramentalment “tot” el que viurem
aquests dies sants!.
Us animo a llegir i meditar l’Exhortació
Apostòlica “Sacramentum caritatis”. La celebració del Dijous
Sant ens hi ha d’estimular. Al núm. 88 el Sant Pare escriu:
“Cada celebració eucarística actualitza sacramentalment el
do de la pròpia vida que Jesús va dur a terme en la Creu
per nosaltres i pel món sencer. Al mateix temps, en l’Eucaristia,
Jesús ens fa testimonis de la compassió de Déu envers
cada germà i germana. Neix així, entorn del Misteri eucarístic,
el servei de la caritat amb el proïsme, que consisteix justament en
el fet que, en Déu i amb Déu, estimo també la persona
que no m’agrada o que ni tan sols conec. Això només pot dur-se
a terme a partir del trobament íntim amb Déu, un trobament
que ha esdevingut comunió de voluntat, arribant a implicar el sentiment.
Llavors aprenc a mirar aquesta persona no ja només amb els meus
ulls i amb els meus sentiments, sinó des de la perspectiva de Jesucrist.
D’aquesta manera, en les persones que trobo hi reconec germans i germanes
pels quals el Senyor ha donat la seva vida estimant-los fins a l’extrem”.
És en el seu darrer Sopar, el Dijous sant, que Jesús ens
lliurà el manament de l’amor fratern.
Avui celebrem també la institució
del sacerdoci. El sacerdoci és, com diu Sant Agustí, “amoris
officium”, és l’ofici del bon pastor, que dóna la vida per
les ovelles. El Papa ens recorda als sacerdots que som “servidors”.
“És necessari que els sacerdots siguin conscients que mai no han
de posar-se ells mateixos o les seves opinions en el primer pla del ministeri,
sinó a Jesucrist. Qualsevol intent de posar-se ells mateixos com
a protagonistes de l’acció litúrgica contradiu la identitat
sacerdotal. Abans que res, el sacerdot és servidor i cal que s’esforci
contínuament per ser un signe que, com a dòcil instrument
a les seves mans, es refereix a Crist. Això s’expressa particularment
en la humilitat amb què el sacerdot condueix l’acció litúrgica,
obeint i corresponent amb el cor i l’esperit del ritu, evitant tot el que
precisament pugui donar la sensació d’un protagonisme inoportú”.
L’espiritualitat sacerdotal és intrínsecament
eucarística. “La llavor d’aquesta espiritualitat –recorda el Papa-
es pot trobar ja en les paraules que el Bisbe pronuncia en la litúrgia
d’ordenació: “Rep l’ofrena del poble sant per presentar-la a Déu.
Pensa sempre el que faràs, reprodueix en tu el que commoraràs,
i conforma la teva vida al misteri de la creu del Senyor”. Com podriem
viure el nostre sacerdoci d’una altra manera? Preguem pels nostres sacerdots
i per les vocacions sacerdotals. I agraïm el servei sacerdotal dels
qui hem estat cridats. No ens refuseu, imitant la primera reacció
de Pere. Deixeu que us servim amb amor. És Crist qui, per mitjà
del Bisbe i dels seus col:laboradors, els preveres, ens serveix i ens renta
els peus.
Penso ara en el que –crec que era per les festes
de Nadal- un dia a taula ens comentava Mn. Frederic Ràfols.
Havia trobat algú que li havia dit: “Però, encara dius missa?
Que no estàs jubilat?”. La seva resposta, que ens va explicar als
companys, amb un somriure seràfic i bondadós, va ser aquesta:
“Per a mi dir missa no és un treball del qual em pugui jubilar.
Per a mi dir missa és un premi”. Tanmateix aquesta tarda he celebrat
l’Eucaristia a la cambra de Mn. Francesc Vergés, des de fa seixanta
anys capellà de les Benetes del carrer Anglí. Millor dit
l’hem concelebrat. Ha estat la seva primera missa des que fa un parell
de mesos va sofrir un atac cerebral. Ha volgut revestir-se amb l’alba i
l’estola, amb dificultat, paralizat com està del cantó dret.
L’embòlia, que li va afectar també l’expressió verbal,
no ha permès que ho pugués fer amb la claredat de paraula
que el caracteritzava. Però hem concelebrat junts. Hem celebrat
la Missa “in Coena Domini”. Només els qui coneixem la unció
amb que Mn. Francesc ha celebrat sempre la Missa, ens adonem del seu sofriment
aquesta setmana santa. Ha estat una celebració íntima la
nostra, una celebració que no oblidaré mai. S’ han vessat
llàgrimes, però l’hem viscut tan intensament que els nostres
rostres han irradiat també, en el moment de la pau, una profunda
alegria. L’Eucaristia l’hem d’estimar com el do més gran que ens
fa el Senyor! [<]
06.04.2007. DIVENDRES SANT
Homilia
Ahir, en la Missa de la cena del Senyor, l’Església
actualitzava tot el que el Senyor ha acomplert a l’endemà Divendres,
morint a la Creu. En l’Eucaristia, us deia amb insistència, tot
ens era ja donat. Ahir, en els gestos i en les paraules, Jesús
ens revelava amb quina actitud interior afrontarà els esdeveniments
d’avui. En efecte, en cada Eucaristia ens és donat de participar
en el temps d’allò que s’esdevé al Gòlgota. Esdevenim
contemporanis a aquell esdeveniment.
La Missa no és un simple rescord del que
va passar. És la nostra participació en el sacrifici del
Senyor. És com si es trenqués finalment el dic de contenció:
“Jesús, després d’haver estimat els seus que eren al món,
els estimà fins a l’extrem”. Amb aquesta actitud Jesús fa
camí cap el Calvari. Ha acceptat lliurement la mort com a expressió
de l’amor perfecte, total, en obediència a la voluntat del Pare
i del seu designi de salvació per la humanitat. Així ha acceptat
la mort en Creu, transformant la mort en el més pur acte d’amor.
Acabem d’escoltar la Passió segons Sant
Joan. La Passió segons Sant Joan posa de manifest la glòria
del crucificat. És una narració a la llum de la Pasqua. A
Getsemaní es manifesta amb autoritat i llibertat: “Jo sóc”.
Davant el Sanedrí respon amb intel·ligència i manusetud.
A Pilat li manifesta la seva reialesa i la seva dignitat. En la Creu “es
compleixen les Escriptures”. És el Messies traspassat i del seu
costat traspassat en brollen les fonts de la gràcia. El crucificat
és l’enlairat que tot ho atreu cap Ell.
Un altre detall: la presència de Maria,
la Mare de Jesús i la del deixeble estimat, al peu de la creu. El
deixeble l’acollí, des d’aquell moment, a casa seva. És de
la Creu que neix l’Església. En el seu amor fins a l’extrem, Jesús
ens fa el do de la seva mateixa mare, Maria. D’ara endavant, la Mare de
Jesús és també la mare dels deixebles, i nosaltres
ens convertim en germans de Jesús, en la nova i perpètua
família de Jesús. Jesús ens demana que acollim com
a fills la seva Mare. I entrant en la nostra vida i en les nostres famílies,
Maria continua la seva Missió de donar-nos Jesús. Neix l’Església,
la qual engendra encara i sempre a Crist, esperança per tot home
que és en el món.
Joan posa de manifest el significat “teològic”
de la mort del Senyor. Tot el relat està com banyat en la llum de
l’acompliment de l’obra de la salvació. Jesús és glorificat
en la seva mort. La seva glorificació consisteix en la fecunditat
del seu sacrifici i en l’eficàcia de la seva obra. Jesús
no simplement expira, sinó que amb la seva mort lliura el seu Esperit,
inaugura el període definitiu de la Història de la Salvació.
A la Creu s’inicia el temps de la efusió de l’Esperit que dóna
la vida. Aquest esguard contemplatiu presideix tot el relat de la Passió
segons Joan. En la crucifixió l’evangelista ja hi descobreix el
fruit per a la salvació del món. Per a Joan la Creu de Jesús
és la revelació suprema de l’amor del Pare per l’home. Això
explica la sobirana llibertat del Senyor i la seva perfecta consciència.
Avui, l’Església no celebra l’Eucaristia.
Fins a la Vetlla Pasqual viu un profund dejuni espiritual. Però
de la Creu, del Calvari, en brota l’Eucaristia. Allí, el Senyor
es fa gra de blat que mor i dóna fruit amb el pas del temps fins
a l’eternitat. Del gra deblat enterrat comença la gran multiplicació
del pa que dura fins a la fi del temps: ell és el pa de vida capaç
de sadollar sobreabundantment tota la humanitat i de donar-li el suport
vital. Que contemplant el Sacrifici del Senyor estimem i valorem molt més
encara el misteri eucarístic. [<]
07.04.2007. VETLLA PASQUAL
Homilia
Fa pocs dies em va venir a les mans el recordatori
de la mort d’un sacerdot, molt exemplar, del nostre presbiteri barceloní:
Mn. Pere Oliveres Apostolet. El recordatori contenia tres només
tres dates, amb el dia, el mes i l’any de cada un dels tres esdeveniments
més importants de la seva vida: Baptisme, Ordenació, Pas.
¿Què volia dir“Pas”? Amb aquesta expressió s’ assenyalava
la data de la mort. “Pas”, que vol dir “Pasqua”. “Ha passat”: és
la Pasqua! Doncs bé, aquesta nit, per mitjà de la gran catequesi
sobre la Història de la Salvació que ens han ofert les lectures,
hem contemplat, les diverses etapes del “Pas”: El “Pas” del no-res a l’ésser,
pasqua de la Creació. El “Pas” de la crida a Abraham. El “Pas” del
sacrifici, no acomplert, d’Isaac. El “Pas”de l’esclavitut a la llibertat,
pasqua de l’alliberament del poble elegit. El “Pas” en la paraula dels
profetes. I, finalment, arribanrt al cim, el “Pas”, de la mort a la vida,
la nostra pasqua de resurrecció, la Pasqua de Crist, la nostra Pasqua,
festa de la vida.
Però no celebrem la vida d’una forma genèrica,
o qualsevol forma de vida, sinó la Vida. I aquesta Vida té
un rostre. Aquesta Vida té un nom: Crist ressuscitat, el qual continua
dient-nos “Jo sóc la resurrecció i la vida” (Jo, 11,25).
A l’Evangeli, unes figures “amb vestits resplendents” diuen a les dones
que han anat fins al sepulcre “molt de matí”: “Per què busqueu
entre els morts aquell que viu? No hi és, aquí: ha ressuscitat”.
Sí, “Aquell que viu”: “Viu” no només en el record amorós
d’una comunitat que no vol oblidar-se’n. “Viu” no només en els pobres
en els quals ell es volgué identificar, sinó que “Viu”, Ell
en persona, corporalment, amb un cor de carn, cor que batega per mi i per
tu, aquesta nit, i en cada Eucaristia! “Viu”, en una humanitat que, transformada
per Déu, aqueta nit, per mitjà de la ressurrecció
de Crist, ha assolit la plenitud, la perfecció suprema.
L’anunci de la Pasqua és l’anunci “d’Aquell
que viu”. Anunci joiós, que arriba a cadascú de nosaltres
en el moment en què ens trobem, el que sigui: enmig dels nostres
problemes i preocupacions, enmig de les nostres tribulacions, de les nostres
angoixes, de les nostres pors! Enmig també, dels nostres desigs,
dels nostres anhels, de les nostres recerques! Si el nostre cor acull en
la fe i en l’amor l’ Anunci d’ Aquell que viu”, esperança del món,
es produeix com una transformació interior, i sorgeix inesperadament,
sorpresivament, una llum clara que tot ho il·lumina
i esclareix. Quan la fe pasqual neix i creix en el nostre cor, tot l’horitzó
de la nostra vida s’il·lumina. I neix una esperança que no
defrauda.
“Aquell qui viu”, sí. Ell et fa descobrir
que té sentit fer de la pròpia vida un servei d’amor obstinat
i constant, com Ell en n’ha donat exemple. “Aquell qui viu”, només
Ell, et fa comprendre també que el dolor, les llàgrimes,
els afanys, les fatigues, els fracassos, és a dir, tot el que constitueix
la trama quotidiana de la teva vida, tot això té un
significat, albirat, però encara amagat, no totalment descobert,
però que un dia veurem del tot clar. Sí, “Aquell qui
viu” et descorre el vel de l’enigma tràgic de la mort i l’il·lumina,
el transfigura. El seu destí és el teu! Heus ací on
reposa la teva esperança. Cap persona, ho sàpiga o no, no
se sostreu mai del tot a aquesta presència amiga, a aquesta companyia
que mai no ens abandona, a aquesta abraçada d’amor per part de Déu
Pare i del seu Fill que Ell ha ressuscitat d’entre els morts: “Jo sóc
amb vosaltres cada dia” (Mt 28,20).
El “Pas” és l’encontre, el trobament amb
Jesús: “Aquell qui viu”. Ell “passa” pel cor de la teva vida. Llavor
de Vida i de Resurrecció sembrada ja en el nostre Baptisme. Comunió
de vida nova per mitjà dels sagraments pasquals, la Reconciliació
i l’Eucaristia: “Si no et rento no tindràs part amb mi”. El fruit
de la pasqua és l’acreixement en nosaltres del desig de “prendre
part”amb Ell, amb la seva Vida. En una de les conferències
de quaresma se’ns va parlar de “tornar a creure”, dels anomenats “recomençants”.
Doncs bé, aquesta nit, aquesta Pasqua, en la celebració del
“Pas” del Senyor, cadascú pot dir: avui, jo “recomenço”.
Avui, jo començo de nou el meu seguiment del Senyor. No importa
si la vida continua amb les seves sorpreses i dificultats, però
jo em sento “nou”. Sí, sento que el Ressuscitat camina al meu costat
i que jo puc dialogar amb Ell. És el Crist jove –dos mil anys d’història
no l’han envellit-, jove com el mati de Pasqua, l’amic de cada instant,
de cada etapa de la meva vida. Un presència de l’Amor que venç
la mort i que mai res ni ningú em podrà prendre. Per això,
acollint aquesta seva Presència, sé que la meva vida en bones
mans i que no acabarà en un naufragi total. Només Aquell
que viu” em pot conduir fins a bon port.
“És a Crist que l’Església esguarda...En
el rostre de Crist ella, l’Esposa, contempla el seu tresor, la seva
joia” (NMI 28). Que Jesús ens dóni la gràcia immensa,
imerescuda, de viure una relació cada vegada més profunda
i personal amb Ell. Així altres germans i germanes que estimem,
però que diuen que no tenen fe, en esguardar el rostre pasqual dels
creients, trobaran finalment el Crist: “Aquell qui viu”. A tots, i a les
vostres famílies i amics, molt bona i santa Pasqua de Ressurrecció!
[<]
UNA FAMÍLIA
Carta de començament de curs
Us escric, com acostumo a fer cada any per aquestes
dates. L'inici del curs pastoral, el qual coincideix amb la nostra Festa
Major, és un bon moment per compartir amb vosaltres inquietuds i
esperances. Les "Festes del Roser" són l'arrel de la Festa Major
de Sarrià. La Mare de Déu del Roser esguarda amb amor la
nostra Parròquia i la nostra estimada vila. Nosaltres no només
en servem la memòria --en som l'entitat més antiga-- sinó
que continuem essent una realitat viva i esperançada. Ens sentim
encara majorment responsabilitzats pel fet que som conscients que tenim
actualment, enmig d'aquesta societat plural, moltes possibilitats, si ens
ho proposem, de sembrar la Paraula del Senyor. Continuem treballant amb
convicció i entusiasme perquè tenim la certesa que el Crist
i el seu Evangeli són la resposta al que demana el cor humà.
La Parròquia és un punt de llum --un far lluminós--
enmig d'un ambient de desconcert educatiu i manca de projectes amb sentit.
Us crido a enfortir la fe rebuda i maldar per
una Església ben viva, la bellesa espiritual de la qual encarni
la resplendor del rostre de Crist. L'Església té rostre i
aquest apareix lluminós i atraient si els rostres concrets dels
cristians reflecteixen amb fidelitat el rostre del Senyor. Cal, per això
mateix, que preguem amb més fervor i que la nostra participació
en l'Eucaristia sigui ben activa. Cal que en tot allò que fem a
la Parròquia, l'esperit sigui el propi de família que s'estima.
Hem de romandre en ella, com en una família.
El rostre de la Parròquia depèn
del rostre que tinguin les seves famílies. El meu desig és
que cada una de les vostres famílies es descobreixi a si mateixa
com a comunitat, els vincles de la qual són renovats mitjançant
la fe i els sagraments, mitjançant les trobades de formació,
els encontres parroquials, mitjançant, sobretot, la Missa dominical.
En una Parròquia, tots hi tenen cabuda, grans, joves, infants. És
un dels pocs espais on existeix la relació entre les diferents generacions.
Encara que sigui molta la gent gran, també tenim grups de joves
i d'infants, els quals són una esperança. Darrerament, i
després d'algunes reaccions de diferent signe que ens han fet patir,
crec que estem vivint una etapa molt positiva. La confiança dels
pares és fonamental. Confiança, sobretot, en els seus pastors.
Ser i actuar "com en una família" significa
retrobar la frescor de valors tan típics com la reciprocitat, la
comunicació, la confiança, la coresponsabilitat, el diàleg
sincer, l'ajuda mútua. Un dels objectius que proposo per a aquest
curs és, doncs, fer possible a col·laboració pastoral
i educativa més efectiva entre famílies i sacerdots. Estretament
connectats a la familia hi ha els temes de la iniciació cristiana
dels infants i dels joves, dels promesos. També l'atenció
als ancians i als malalts.
Aquest curs penso que hauríem d'impulsar
alguna iniciativa amb els matrimonis més novells i també
amb els matrimonis amb fills petits o ja adolescents. Cal que es coneguin
entre ells, cal que neixin vincles d'afecte amb els mossens. Cal aprofundir
en la tematica familiar, matrimonial i educativa. Cal aprofundir en els
temes de fe. Confio que aquesta iniciativa trobi ressò en les parelles
que freqüenten la Parròquia.
En els propers fulls trobareu informació
sobre les activitats dels diversos grups, tant d'infants, com d'adolescents,
joves, adults i gent gran. Aprofiteu el que ofereix la Parròquia.
Tanmateix és bo que ens feu arribar també desigs, noves iniciatives,
suggeriments, aportacions. Que tot es faci, però, "com en família".
TESTIMONIS D'ESPERANÇA
Homilia de la Missa de la Festa Major de Sarrià
en honor de la Verge del Roser
El sentit de la festa
"Crida de goig, ciutat de Sió, que vinc
a viure enmig teu." Així ha començat la primera lectura,
del profeta Zacaries. La festa té sentit quan el nostre cor descobreix
que hi ha una Presència que l'omple de goig i de felicitat. Una
festa és major, és gran de veritat, quan és capaç
de tocar la nostra fibra més íntima, quan conté un
missatge a acollir, quan serva la memòria d'uns fets que en són
l'origen i que n'expressen la identitat. Una festa és major, és
gran, no només quan no és excloent sinó que esdevé
tan profundament solidària que actualitza el passat en el present
i el projecta envers el futur. Una festa és major quan inclou solidàriament
els germans vius, petits, joves i grans, i quan també recorda amb
agraïment tots els éssers estimats que ens han deixat, els
nostres difunts. L'Eucaristia de la Festa Major expressa tot això,
i molt més.
Les Festes del Roser d'enguany les celebrem quan
l'Església és a punt de cloure l'Any del Rosari, proclamat
pel Sant Pare el passat 16 d'octubre. El Sant Pare, amb la seva bellísima
carta apostòlica Rosarium Virginis
Mariae, ens ha ensenyat a aprofundir-ne el sentit i a resar-lo
fora de tota rutina. Com comenta el bisbe Pere Tena, "s'han multiplicat
les propostes per a una recitació més esponjada del Rosari,
més bíblica, més meditativa". Els joves de la Parròquia
que han participat a les trobades de joves amb el Sant Pare, tant a Toronto
com a Cuatro Vientos, són testimonis d'això que dic. No pas
pocs d'ells han apres a fruir de la seva recitació.
Una pregària per implorar la Pau
Tanmateix, el Sant Pare ens confiava aquesta pregària
mariana per tal d'implorar el gran do de la pau. Escoltem el que ens deia:
"A l'inici del tercer mil·lenni, que s'ha obert amb les horroroses
escenes de l'atemptat de 1'11 de setembre de 2001 i que veu cada dia en
molts llocs del món nous episodis de sang i violència, redescobrir
el Rosari significa sumir-se en la contemplació d'aquell que "és
la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els
separava" (Ef 2,14). No podem recitar el Rosari --afegia-- sense sentir-nos
implicats en un compromís concret de servir la pau, amb una particular
atenció a la terra de Jesús, encara tan turmentada i tan
estimada pel cor cristià." (n. 6)
Barcelona i Sarrià han estat molt sensibles
al tema de la pau, manifestant-se en contra de la guerra. Joan Pau II,
com tots sabeu, s'hi ha implicat moltes vegades personalment, fins a suscitar
l' admiració de creients i no creients. Però tots els gestos
són pocs, o serveixen de ben poca cosa, si dins del cor de les persones
i de les famílies, en el cor dels infants i dels joves, no s'hi
sembra la llavor de la pau i la bondat. I la llavor de la veritat. Per
això, Joan Pau, en aquesta carta apostòlica recorda una veritat
fonamental de la nostra fe cristiana: "Qui assimila el misteri de Crist
--i el Rosari tendeix justament a això-- aprèn el secret
de la pau i en fa un projecte de vida. A més, en virtut del seu
caràcter meditatiu, amb la successió serena de les avesmaries,
el Rosari exerceix sobre el qui prega una acció pacificadora que
el disposa a rebre i a experimentar en la profunditat del seu ésser,
i a difondre al voltant seu, aquella pau veritable que és un do
especial del Ressuscitat." (n. 40)
Missatgers de l'esperança de la salvació
Elisabet contempla, sorpresa i admirada, Maria
en l'evangeli de la Visitació. El rostre de Maria, plena de fe,
no transparenta altra cosa que la pau i la felicitat veritables. No podia
ser d'altra manera, atès que ella era ja portadora de Crist --la
nostra Pau-- en les entranyes. "Feliç tu que has cregut", li diu
Elisabet. I perquè Maria és plena de fe pot "saltar d'entusiasme
el fill que Elisabet ja porta dintre. Perquè Maria és plena
de fe, Maria és suscitadora també d'esperança. Ella
porta l'alegria de la salvació. Les persones tenen necessitat d'esperança
com de l'oxigen per a respirar. Pero l'esperança no brolla sense
un acte de fe en una Presència viva a la qual som cridats a obrir-nos,
a reconèixer i a estimar. El gran repte dels cristians avui és
ser de veritat testimonis d'esperança, com ho fou Teresa de Calcuta,
que dins de pocs dies serà beatificada. Entre nosaltres també
hi ha molts immigrats, sobretot de l'Amèrica Llatina. La fe cristiana
els sosté, malgrat les adversitats que han d'afrontar. N'hi ha que
passen per greus tribulacions. Però allí on no hi ha fe,
què pot fer possible la força de l'esperança? Penso
ara en els nostres països europeus. El mercat? El diner? El benestar
merament material? Tranformar l'existència en un mer acte lúdic?
Promoure la fuga i l'evasió?
Hi ha dues maneres de pecar contra l'esperança:
una, desesperar de la salvació, i l'altra, creure que un es pot
salvar a si mateix. Desesperació i presumpció. El gran poeta
T. S. Eliot escrivia que "això que anomenem desesperació
és, en realitat, la dolorosa impaciència de l'esperança
no alimentada". La Parròquia de Sarrià, a imitació
de Maria, continua portant als cors dels sarrianencs fe i esperança,
és al seu costat en les joies i en les penes. Maria, plena de fe
i d'esperança, serà capaç de romandre silenciosa --mare
dolorosa-- al peu de la Creu. També nosaltres romandrem al peu de
la Creu.
Sant Francesc
Avui l'Església fa memòria d'un
sant entranyable, Sant Francesc d'Assís. No puc deixar de recordar
que a Sarrià l'espiritualitat franciscana la irradia l'estimada
comunitat caputxina. Francesc d'Assís expressa un cristianisme obert
i alhora radical. Obert fins a dialogar amb l'Islam. Obert, però,
no significa, reduït, dissolt, aigualit. Radical, sí, perquè
es va abraçar a la Creu de Jesús en la pobresa i l'abandonament
confiat. Francesc d'Assís trobava el criteri d'autentificació
del seu cristianisme "en el sentir dolç, per amarg que sigui, de
l'estar-se amb els leprosos". Així ho féu des d'aquell dia
en què, sortint-li a l'encontre un leprós, en comptes de
fugir, se li tirà al coll, l'abraçà i el besà.
Aquell dia Francesc el que besà veritablement fou la Creu i la seva
vida va canviar. Perquè el seu cor havia canviat.
Que sapiguem viure la fe amb el coratge i la decisió
de Maria. Que, com Francesc, abraçat al leprós, sapiguem
estar al costat de tots els qui entre nosaltres sofreixen en el cos o en
l' esperit, des dels nostres ancians, la vida dels quals està tant
sovint marcada per la solitud, fins als nostres joves, que cerquen i no
troben qui de debò els escolti amb profunditat.
Mn. Manel Valls i Serra, rector
CRIST, BON PASTOR, ET DIU:
"M'IMPORTA LA TEVA VIDA. ETS IMPORTANT PER A MI"
HOMILIA DEL DIUMENGE QUART DE PASQUA (B-2006)
Trobada arxiprestal amb representants de grups,
moviments,
associacions juvenils i esplais cristians
"Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna
la vida per les ovelles." Estem davant el títol més desarmant
i desarmat que Jesús es dóna a si mateix. "Jo sóc
el bell, el formós bon pastor", afegeix el text grec. Ens fa comprendre
que la bellesa del pastor es reflecteix en l'atracció que tenen
la seva bondat i el seu coratge. Què és el que fa el pastor
formós? Què és el que ens fa seus? Ens ho assenyala
un verb que es repeteix avui en el text per cinc vegades: "El bon pastor
dóna la vida per les seves ovelles."
És a dir: "Jo ofereixo la meva vida, la
meva vida per la teva." Aquest és el manament que he rebut del Pare,
aquest és el manament que fa atractiva, formosa la vida: el do.
La felicitat en aquesta vida està en relació directa amb
el do i mai pot ser solitària. "Tal com el Pare em coneix i jo conec
el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono
la vida per elles." La nostra vida necessita ser pastorejada. Es troba
amb molts perills, rep moltes ferides i escull camins equivocats. Per això
ha vingut Crist, amic i Senyor de la vida.
A la imatge del pastor bo i formós l'evangeli
hi oposa la imatge del mercenari que veu venir el llop i fuig perquè
no li importen les ovelles. A Crist, per contra, sí que li importen
les ovelles, totes, l'una que s'ha perdut i les noranta-nou. Jesús
és la seva vida i la seva defensa. Ha vingut perquè tinguem
més vida. Lliura la seva vida perquè visquem en plenitud
i per sempre. És a dir, Crist considera que cada ésser huma
és més important que ell mateix, per això dóna
la seva vida. M'importa la teva vida. Tu ets important per a mi. M'importen
els lliris del camp, els ocells, però tu ets molt més, m'importes
molt més.
Els llops hi són. Tard o d'hora arriben.
Els llops poden ser també les dificultats de la vida, la malaltia,
la mort i la solitud, la por, la debilitat, la fragilitat, la nostra incapacitat
de ser millors, aquella pobresa moral de la qual ningú nosaltres
n'està exempt, el nostre ser pecadors. Els mercenaris ens proposen
que seguim els ídols. El seu interès per nosaltres no és
real. Formem part d'un ramat que no és de la seva propietat. Per
a ells som una massa indefinida, un instrument dels propis interessos.
No tenim un nom, un rostre, som ovelles entre les ovelles. Promouen el
gregarisme, del qual s'aprofita el líder sense escrúpols.
El bon pastor, per contra, ens reconeix, i nosaltres el reconeixem. No
ens abandona. Els mercenaris no tenen paraules de vida eterna. Els mercenaris
proposen l'efímer, l'inconsistent. Proposen ideals falsos i autodestructius.
Els mercenaris abandonen, ens fan servir i després fugen. Només
Déu no ens abandona mai, fins quan ens allunyem d'Ell. Sempre estè
disposat a acollir-nos de nou.
"Faran cas de la meva veu": "escoltaran la meva
veu". L'escolta pressuposa una relació entre dues persones. Escoltar
significa atenció amorosa. L'escoltar pressuposa que un estigui
en silenci mentre l'altra parla. L'escolta del bon Pastor, doncs, pressuposa
l'eliminació dels sorolls que ens envolten, dels missatges que interfereixen
la nostra relació amb Ell. Escoltar és l'inici de la pregària.
Alerta, però, perquè quan el Bon Pastor parla, pot escollir
molts mitjans, potser mitjans molt distints dels que imaginem. El Bon Pastor
crida: vocacions d'especial consagració. Sempre, en la base de tota
vocació, hi ha un silenci i una crida. Tots podem escoltar la veu
del Senyor: només cal tenir la humilitat de posar-s'hi en l'actitud
convenient, justa, adequada. La crida és seva, però, valent-se
de tantes mediacions: la família, el company, el sacerdot, el catequista,
l'esdeveniment. La seva crida no és una càrrega. És
un goig. Ens crida a estar-nos amb Ell.
"Encara tinc ovelles, que no són d'aquesl
ramal. També les he de conduir jo."Les ovelles preferides són
les que es troben més vexades i abatudes, les més pobres
i necessitades, les més dèbils i petites, les que més
sofreixen. Són tantes les ovelles que es troben soles, que no tenen
pastor, que estan a mercè dels llops!: tants infants, tanta gent
gran, tants malalts, tants joves, tants immigrants, tants que no tenen
sostre, tantes persones que carreguen amb el seu desarrelament. Jesús
vol apropar-se a tots, ple de compassió, però se sent desbordat.
Tots hi tenen lloc en el seu immens cor, però no té peus
i mans per apropar-se a tots. Per això fa tres coses: resa, crida,
envia. La vocació porta a la missió.
Demanem al Senyor vocacions santes. El cardenal
Ratzinger, en el viacrucis de l'any passat, es lamentava: "Quanta brutícia
en l'Església entre els qui, pel seu sacerdoci, haurien d'estar
completament lliurats a Ell." Per als mitjans de comunicació són
notícia. No ho són, per contra, tantes vides sacerdotals
lliurades completament a imatge del Bon Pastor. Vides sacerdotals com les
del Dr. Pere Tarrés.
Un darrer aspecte que no ens pot passar per alt:
la tendència, en els cercles de la cultura laïcista o secularista,
de considerar i presentar sempre l'Església com una estructura que
està a la defensiva, autoritària, temerosa tant de la modemitat
com de tot allò que els homes i dones determinen com a resultat
dels seus desigs i interessos, de la seva autonomia, de la seva subjectivitat.
Potser molt sovint al rere d'això hi hagi el fet que no sabem presentar
la fe cristiana com un gran "sí". El contingut del gran sí
s'expressa en els deu manaments, que no són un paquet de prohibicions,
de "no", sinó que presenten en realitat una gran visió de
vida
Crist no parla de la veritat per fer-nos presoners,
sinó perquè ens vol plenament lliures. "Qui deixa entrar
a Crist en la pròpia vida no perd res, res, absolutament res del
que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només amb aquesta amistat
s'obren realment de bat a bat les potencialitats de la condició
humana. Només amb aquesta amistat experimentem allò que és
formós i que, ens allibera [...] Crist no treu res d'allò
que hi ha de formós i gran en vosaltres" (Benet XVI, a Colònia).
L'Evangeli ens fa homes i dones, joves i adults, feliços, guarits,
alliberats. Però ens dóna una idea diversa de la que dóna
el món per obtenir aquesta joia i aquesta felicitat. No tinguem
por de seguir el Bon Pastor. Diguem, amb Maria, el nostre "sí" al
Senyor que vol lliurar-se a nosaltres.
Mn. Manel Valls, arxiprest de Sarrià-Les
Corts
